L’ofec dels empresaris

El govern del PP està fent una campanya ben coordinada per liquidar el procés. La campanya té quatre objectius ja en marxa: escapçar els polítics més emprenyadors i més aptes per aconseguir ocupar els primers llocs a la Generalitat; carregar-se les realitzacions més reeixides, com són la immersió lingüística o TV3; demanar a empresaris i responsables de les institucions catalanes si tenen vocació de màrtirs; i finalment, arriba l’hora de la política de la pastanaga: prometent el que el ministre de Foment ha definit com una “abrumadora inversión en Cataluña”. No hi fa res que les promeses que ens fan en la construcció d’infraestructures les hagin fet dues o tres vegades en anys anteriors i que les que fan ara comencin quan tots estiguem calbs.

Els polítics que estan a la presó matisen les declaracions fetes quan estaven en llibertat. Els que estan a Brussel·les se senten més valents. Els empresaris, ni tenen vocació de màrtirs, ni volen ofendre l’Estat. Els podria fer una relació del que pot fer una administració central per ofegar un empresari, sense necessitat de l’ajut de jutges. Qui diu un empresari, diu un sector econòmic o una patronal. Per començar, poden atiar els obrers, utilitzant eines al seu abast per frenar o aturar projectes d’expansió. L’expedient d’un empresari, presentat al ministeri de torn, es pot perdre en un calaix mesos i mesos. O res més fàcil que ordenar una inspecció tributària com van fer en altres casos i dels quals tinc una experiència directa. Mentre es discuteix si és un delicte fer-se fotografiar amb un nas de pallasso al costat d’un membre de la Policía Nacional, un empresari està discutint les despeses desgravables en la seva declaració d’Hisenda i comprovant que no ho són a criteri del funcionari que fa la inspecció. Tot això és senzill de posar en marxa i té l’avantatge que es pot fer sense soroll i sense que l’actuació arribi a la premsa. A més, l’administració està complint el seu deure.

Enfrontar-se a l’Estat amb possibilitats d’èxit només és possible si es fa amb un pla ben estudiat i lent. Per començar, amb un respecte als empresaris que no tenen vocació de màrtirs, molts del quals són estrangers i no estan per independentistes, ni per “altres bojos”, com diuen ells, que creen problemes a la seva activitat. Després, amb una acció internacional més efectiva que la que s’havia fet, amb més arguments per les actituds antidemocràtiques del govern espanyol que en les explicacions identitàries, que els europeus no volen entendre i ens posen al costat dels corsos o dels bretons. Després, buscar el suport d’intel·lectuals catalans, espanyols o estrangers, que fins ara han mantingut un silenci que no ens ha fet cap bé.

Torno als empresaris. Ja tenim prou contrincants fora de Catalunya per crear-ne de nous a casa i a més amb una gran capacitat de mobilització. Valdria la pena que els impulsors del procés els destinessin un interlocutor vàlid, que parlés amb ells. No cal que els empresaris es declarin independentistes, però sí que callin, que està més al seu abast.