El cost de la investigació

Dues afir­ma­ci­ons no dis­cu­ti­bles: no hi ha res més impor­tant que la inves­ti­gació i no hi ha res més car que la inves­ti­gació.

La pri­mera és fàcil­ment com­pren­si­ble. Els avenços tec­nològics són con­ti­nu­ats. Espe­ci­al­ment en alguns camps, tal com hem com­pro­vat en el Mobile Word Con­gress cele­brat a Bar­ce­lona. Em diuen que algu­nes empre­ses, quan han acon­se­guit un avenç, ja tenen un pres­su­post per al següent que supera l’ante­rior. En el sec­tor indus­trial, la inves­ti­gació és més lenta, però només cal veure la inter­venció de la robòtica en alguns pro­ces­sos indus­tri­als.

Aquest prin­cipi –la inves­ti­gació és fona­men­tal– ens porta a la segona afir­mació: el seu cost. Aquest cost és molt ele­vat: etapa de labo­ra­tori, pro­ves, llançament al mer­cat, patent. Cadas­cun d’aquest capítols n’inclou d’altres. Això sem­pre que la inves­ti­gació tin­gui un final feliç. Una inves­ti­gació abo­cada al fracàs té el mateix cost que les altres, amb l’excepció de les dues dar­re­res eta­pes.

Qui pot inves­ti­gar en aques­tes cir­cumstàncies? Només aquells que dis­po­sen de recur­sos sufi­ci­ents. Això em porta a par­lar d’ajuts, que poden ser: mece­natge pri­vat, recur­sos de grans empre­ses i ajuts públics.

Un fet pre­o­cu­pant i visi­ble és el paper de les grans empre­ses en la inves­ti­gació. El Mobile World Con­gress n’ha estat un bon exem­ple. Els noms que han sor­tit com a pro­ta­go­nis­tes han estat Sam­sumg, Erics­son, Nokia, Sony, etc. Són noms que ens evo­quen mòbils, però també cot­xes, tec­no­lo­gia sanitària, robòtica, etc. No hi ha cap petita i mit­jana empresa entre elles. Si una empresa d’aquest volum té una bona idea, haurà d’anar a una empresa gran per al seu desen­vo­lu­pa­ment. No m’agrada que la inves­ti­gació es con­cen­tri en grans empre­ses, perquè sig­ni­fica que només accep­ta­ran algu­nes estratègies i en rebut­ja­ran d’altres. És un pro­blema que afecta la indústria far­macèutica espe­ci­al­ment. Per exem­ple: no inves­ti­ga­ran malal­ties tro­pi­cals, perquè els afec­tats per­ta­nyen a països pobres i tenen pocs diners. “Causa de la mort”, diran els papers ofi­ci­als: “pobresa”. Com que Cata­lu­nya no compta amb cap gran empresa, el pres­tigi de pos­si­bles des­co­bri­ments d’arrel cata­lana ani­ran a parar a la gran empresa de fora.

Una altra solució és el mece­natge, o sigui l’apor­tació de recur­sos pri­vats. Els Estats Units des­gra­ven tots els recur­sos que hi van des­ti­nats, però no l’Estat espa­nyol, que té por del frau fis­cal. Un bon exem­ple de mece­natge és La Marató de TV3. Però seria més con­ve­ni­ent que l’Estat des­gravés al 100% les apor­ta­ci­ons i que les con­trolés per evi­tar defrau­da­ci­ons.

Una altra font de recur­sos són els recur­sos públics que van a parar a uni­ver­si­tats o a cen­tres tec­nològics pri­vats o públics. En aquest sen­tit podem dir amb satis­facció que Cata­lu­nya té aquests cen­tres, però també podem dir amb tris­tesa que, amb l’apli­cació de l’arti­cle 155 i l’ofec finan­cer a què està sot­mesa Cata­lu­nya, és pos­si­ble que aquests cen­tres i aquells ajuts públics es que­din sense poder tre­ba­llar per falta de diners. Cata­lu­nya sem­pre ha estat pio­nera en el ter­reny de la bio­lo­gia mèdica i ciències pro­pe­res, però per raons “polítiques” indi­rec­tes ara ens diran que els diners no poden arri­bar perquè Espa­nya és “única e indi­vi­si­ble”.