Quina ximpleria!

Que em perdoni l’Ajuntament de Barcelona que ha fet retirar l’estàtua d’Antonio López y López, acusat d’esclavatge i de tràfic d’esclaus. Una afirmació que es mereix un gran interrogant. Soc historiador de l’economia, he investigat aquest personatge i vaig parlar amb el director de l’arxiu de l’Havana. Enlloc he trobat referències a aquesta activitat d’Antonio López. Antonio López es casà a Barcelona amb Lluïsa Bru i Lassus, filla d’un comerciant de Santiago de Cuba. Donà 10.000 duros de dot a la seva filla Lluïsa i més tard, en el seu testament, dividí els seus béns entre els seus fills a parts iguals.

Les acusacions de tràfic d’esclaus venen d’un cunyat seu, resident a Barcelona, que es deia Francesc Bru. A la mort d’aquest, Francesc es disputà l’herència amb els fills d’Antonio, però no se’n va sortir. Després de la seva mort es publicà un llibre que es deia La verdadera vida de Antonio López y López, marqués de Comillas, escrita por su cuñado. Aquest llibre és un autèntic pamflet, ja que no hi figura ni una dada ni cap referència documentada. Es limita a dir que Antonio López era una mala persona i un comerciant d’esclaus. Al marge d’això, deia que era un pocavergonya.

Passem ara a un altre punt de vista, que és com el van veure els altres compatriotes. Antonio López va ser el protector de mossèn Cinto Verdaguer, capellà de casa seva. Després de viatjar en un dels vaixells d’Antonio López –Companyia Transatlàntica– on escriví el seu poema L’Atlàntida, s’instal·là al Palau de Comillas –Palau Moja–, com a capellà de la casa. A la seva mort (17 de gener del 1883) escriví el poema A la Memòria d’Antoni López, del qual reprodueixo un tros:

“Del mar de Catalunya en la ribera / S’arrelà de Cantàbria un arbre altiu / Ombra donava a la marina entera / Des del pont de Barcino al seu nadiu.../ ...De tes records quin més t’avé a complaure / Avuy que ja alsas ta brostada al cel? / ...Mos dies més feliços no me’ls donà la glòria ni el plaher / Sinó l’orfe, lo pobre, ‘ls malaltissos / que prengueren mon tronc per respatller.”

A qui hem de creure, a mossèn Cinto o a l’Ajuntament de Barcelona?

També li van dedicar lloances els poetes Frederic Soler (Serafí Pitarra), Conrad Roure i Emili Coca i Collado. El diari La Renaixensa –catalanista– digué d’ell que “Catalunya ha perdut un dels seus defensors més decidits i entusiastes”.

La seva obra com a empresari va ser molt important. Per començar, la Companyia Transatlàntica, a més de ser un dels fundadors del Banc Hispano Colonial, així com de la Companyia General de Tabacs de Filipines.

L’estàtua de l’arquitecte Oriol Mestres va ser inaugurada el 13 de setembre del 1894 . Va tenir el suport de l’Ajuntament de Barcelona, el mateix que ara l’ha retirat i posat en un magatzem al costat d’una estàtua del general Franco escapçat. Aquest s’ho mereixia; l’altre també?

Aquests personatges del segle XIX no es poden analitzar com si fossin dels nostres temps. Si Antonio López va fer una malifeta de jove, com altres que tenen estàtua no discutida, després va ser una de les grans figures de l’economia catalana del segle XIX.

Ja m’imagino que no rectificaran, però aquesta ximpleria m’ha dolgut.