Diversificació

Tinc sobre la taula dos llibres interessants: Capitans d’indústria i Multinacionals de butxaca. L’expressió “capitans d’indústria” és de Jaume Vicens i Vives, que va batejar així una conferència que donà al Cercle d’Economia, en els seus primers anys i quan era més autèntic. L’expressió “multinacionals de butxaca” procedeix de la Presidència de Jordi Pujol: el nom correspon als primers intents seriosos d’exportació de productes catalans.

Sempre m’ha agradat que les dades econòmiques catalanes vagin acompanyades del nom de les empreses més significatives del sector. Catalunya és un país petit i les empreses que fan un esforç per produir o per exportar mereixen que surti el seu nom i no pas un genèric “sector de la pell” que no sembla que tingui pare i mare.

Abans de llegir els llibres, he donat una ullada al sumari de les dues obres. M’ha impressionat la diversificació dels productes industrials catalans. Ho diu una persona que ha viscut uns anys en els quals el sector tèxtil dominava totalment les estadístiques i els industrials tèxtils dominaven també la vida social i econòmica catalana. Fins al 1960, el sector tèxtil es va mantenir com el primer de Catalunya. Des d’aleshores, el descens va ser continuat, per raons prou conegudes. Actualment és un sector prim i molt especialitzat.

Sovint he titllat de miracle la transformació industrial catalana. El sector tèxtil dominava totalment les comarques creuades pel Llobregat o pel Ter, que encara no s’han refet del tot de la bufetada que suposà la desaparició de les colònies industrials, que inicialment només tenien la força de l’aigua com a font energètica. Però aquestes comarques han trobat noves activitats que han evitat una ensorrada. No era gens fàcil que fessin el que han fet.

Al sumari dels dos llibres trobo els sectors que ja tenen un quants anys d’existència: l’alimentari, la pell, els productes farmacèutics, la construcció, el paper, l’edició i el transport.

Si en un principi els capitans d’indústria eren tan sols tèxtils, ara els trobem en aquests sectors. Però m’ha impressionat més la relació de les 51 empreses definides com a multinacionals de butxaca. Si són multinacionals és que són exportadores i exporten a tot arreu, a tots els continents. Són desconegudes per la majoria, començant per mi, que no soc pas un principiant en aquest terreny. S’exporten tubs flexibles a la Xina, espardenyes als països nòrdics europeus, envasos a França i al Marroc, vehicles industrials als Estats Units, bolets envasats a Mèxic i Holanda, material per a motocicletes a l’Índia i la Xina. I així seguiria fins a les 51 empreses mencionades. És de suposar que van bé i produeixen beneficis. Si no fos així, suposo que l’editor les hauria desestimat.

La diversificació industrial assegura el futur industrial de Catalunya. Només té un inconvenient. No seria bo que tornéssim al vell model d’una sola indústria predominant, però convindria que hi haguessin alguns sectors que sobresortissin, adquirissin més volum i potser entressin a cotitzar a la Borsa de Barcelona per a captar més recursos destinats a obrir el camp de producció i el de vendes.

El balanç, en tot cas, és positiu. Catalunya podria ser la fàbrica del sud d’Europa, sempre que tingués disponibilitat dels recursos creats, d’una formació professional més intensa i d’una política pròpia al servei d’unes empreses formades per capital i treball. Potser podríem viure millor i els ingressos estarien més repartits.