Discriminació, també

Agafo el diccionari i hi busco discriminació. Diu: “Infravaloració d’un grup per part d’un altre, amb el corresponent comportament de segregació.” Aquesta definició de discriminació m’ha sorprès agradablement en la seva primera part i escèpticament en la segona. Estava pensant, com poden suposar, en Catalunya i Espanya o, més ben dit, en Espanya i Catalunya. Espanya, o l’Espanya castellana si ho prefereixen, discrimina Catalunya i quan criden “A por ellos” ens infravaloren. En canvi, no són gens partidaris de la segregació o la separació.

Econòmicament, Madrid, capital d’Espanya, ens discrimina força. Hi ha dues forces polítiques que prenen el relleu en el conjunt de l’Estat: el PP i el PSOE. Quan mana el PP, el president del govern discrimina el PSOE nomenant presidents de grans empreses gent de la seva confiança. Quan mana el PSOE fa exactament el mateix, però a la inversa. Per això la majoria d’empreses de l’Íbex 35 són properes al PP o al PSOE, segons el partit que mana a Espanya quan es produeix el canvi de president. És interessant fer la relació de les empreses i anar adjudicant la proximitat del president a un partit o l’altre. Per això no hi ha cap president català d’empreses domiciliades a Catalunya, si tenim en compte que La Caixa està domiciliada a València i el Banc de Sabadell ha marxat del Vallès i ara parla alacantí. Abans deien: “Com el Vallès no hi ha res” i ara hi afegeixen: “No obstant això, no és millor que Alacant.”

Torno a la discriminació. Tant el PP com el PSOE apliquen a Catalunya les normes més estrictes sense contemplacions. En canvi, quan es tracta d’afers propers a ells troben raons per no acceptar excepcions i aplicar normes relaxades. Així no ens podem queixar. Es podria fer una relació històrica d’exemples de discriminació amb Catalunya que comencen en el segle XV i que acaben el mes de març del 2019. No poso el dia, un fet que demostra la meva bona voluntat.

Els posaré uns exemples, d’aquells que fan mal. Fa 120 anys que Catalunya demana un banc amb cara i ulls. Els meus llibres ho han demostrat. Ara tenim La Caixa, però no podem oblidar el seu domicili i que ara ha nomenat una consellera, que es diu Cristina Garmendia, que va ser ministra en un govern de Rodríguez Zapatero i que és una de les impulsores del trasllat de domicili de les empreses catalanes. És basca, però no nacionalista, tot i que el seu pare sí que ho és. Ho diu el diari Ara.

Madrid i Catalunya han sofert dues catàstrofes bancàries: Bankia i CatalunyaCaixa. Més gran en pèrdues la primera que la segona. Però la capital d’Espanya no es podia quedar sense banc, de manera que el govern de Rajoy va abocar milers de milions d’euros per rejovenir el banc, disposat ara a participar en els combats amb els moros catalans. Mentrestant, a casa nostra, CatalunyaCaixa es liquidava, quan manava Rajoy, i es traspassava al BBVA, el president del qual es un fervorós votant del PP, però que ara ha estat destituït per ruc. Mentrestant, es processava l’equip directiu del banc, començant per un exvicepresident d’un govern socialista. Quan el PSOE arriba al poder, el nou govern ja està d’acord que Catalunya quedi òrfena de bancs, però cuita a absoldre els directius de la caixa, que ja havien encarregat el pijama a ratlles que porten des de fa dos anys els nostres estimats amics a les presons de Madrid.

Ens hem equivocat de país!