Sistemes elementals d'estalvi

Davant del pano­rama sinis­tre (però no d'esquerra, encara que ho vul­gui dir; on comença, on s'acaba l'esquerra?; d'esquerra ni d'esquer­res autènti­ques no se'n veuen per enlloc i el cen­tre no exis­teix) que, en referència a l'eco­no­mia mun­dial, ens sem­bla bes­llu­mar, no podem per menys que des­es­pe­rar-nos pen­sant en el futur que pot­ser amenaça la huma­ni­tat. La huma­ni­tat la manen els rics –“deixa que manin sem­pre els rics. / Més val un nyac que molts nyic-nyics”–, la gover­nen els pode­ro­sos i l'admi­nis­tren els seus man­da­ta­ris –“el que és del comú / no és de ningú”– men­tre la massa dels votants segueix tenint com a dogma de fe aques­tes dues mons­tru­o­ses fal·làcies i bevent, com a droga lleu, l'anec­do­tari, en xarop, de les vides exem­plars d'artis­tes o finan­cers, a través del peri­o­disme més pedant. Quina angúnia! L'home i la dona –no ens obli­dem de la pare­lla–, no tocats per la dèria única d'enri­quir-se o d'inten­tar imi­tar els hàbits dels opu­lents a base d'endeu­tar-se, veiem deso­lats com les grans idees de la huma­ni­tat fra­cas­sen: el cris­ti­a­nisme, el soci­a­lisme, la democràcia i segu­ra­ment d'altres que lamento no conèixer. Lla­vors cons­ta­tem que aquí no domina altra religió que la del vedell d'or –i pot­ser a Xina també– que és una pesta escam­pada pel dia­ble, per­so­natge ine­xis­tent però molt útil en el melo­drama.

En el pano­rama de l'estat espa­nyol, després de la llarga tor­tura del fran­quisme, amb la terra sem­brada de sal on no hi ha cres­cut el civisme que els il·lusos esperàvem, la desil·lusió cam­peja arreu. I ara, loca­lit­zant, tor­nem-nos a pre­gun­tar, des de l'opo­sició inte­rior, qui mana aquí? Manen com sem­pre, els rics, mana la seva riquesa amb les seves hosts, més o menys ben sufra­ga­des, però amb dret a ram­pi­nya i, si convé, a saqueig. Aquests esca­mots deci­dei­xen i diri­gei­xen des de les seves for­ma­ci­ons de cíniques titu­la­ri­tats con­fe­gi­des amb parau­les tan sagra­des com la que deno­mina el poble (popu­lar), o, en l'altre cas, amb la que ho fa amb el de la idea que com­porta la soli­da­ri­tat (soci­a­lisme). I per què no hem de ser valents i direc­tes d'una vegada i ser capaços de denun­ciar totes les car­gues des­co­mu­nals i inútils que aquí ens afei­xu­guen, ens ofe­guen i ens empo­brei­xen? La nos­tra eco­no­mia –ara par­lem de l'estat espa­nyol, encara– que­da­ria alli­be­rada si, ofe­gat ini­ci­al­ment el frau fis­cal, simultània­ment ens traguéssim de sobre la monar­quia (com el 1931), iniciéssim la reducció de les for­ces arma­des per arri­bar fins l'extinció, deixéssim de finançar l'església catòlica i creéssim una gran escola pública que fes inne­cessària tota escola pri­vada, no pas pro­hi­bida però tam­poc sub­ven­ci­o­nada, amb uns mes­tres pre­pa­rats amb totes les pos­si­bi­li­tats intel·lec­tu­als i econòmiques a l'abast d'una soci­e­tat alli­be­rada. Men­tres­tant cal­dria pen­sar també en tres coses molt bàsiques que afec­ten tot­hom sense excepció. Pot­ser la més vis­tosa és la men­ta­li­tat demagògica i elec­to­ra­lista que deforma i embru­teix els pres­su­pos­tos de les diver­ses admi­nis­tra­ci­ons. Però també pesen les dues següents. La majo­ria dels polítics i alts i diver­si­fi­cats fun­ci­o­na­ris de totes les admi­nis­tra­ci­ons mal­ba­ra­ten sis­temàtica­ment els diners de què dis­po­sen a tots nivells (ine­fa­bles tar­ge­tes de crèdit –d'ús per­so­nal– con­tra el fons comú!), men­tre que –la més impor­tant– tot­hom s'oblida que no donar el ren­di­ment pos­si­ble en el lloc de tre­ball en una ope­ració seve­ra­ment afe­bli­dora de l'eco­no­mia gene­ral, fet que s'agreuja nota­ble­ment en el cas dels (repe­tim-los) fun­ci­o­na­ris públics, injus­ta­ment into­ca­bles. I, encara, pen­sem en la pica­resca infil­trada entre els movi­ments del sub­sidi d'atur molts d'ells recep­tats i exe­cu­tats des d'algu­nes asses­so­ries. Tot grava, tot per­ju­dica, en con­junt, el més feble. I ara ja em pre­gunto: gemego des de la uto­pia més barata? Cal estu­diar més per conèixer les coses ele­men­tals dels dos i dos fan qua­tre? O només apli­cant bé l'olfacte, com deia que apli­cava a la cuina Néstor Luján, ja comença a ser sufi­ci­ent? Posats a la uto­pia barata, me'n vaig cap a la dar­rera pro­posta. És la de l'admi­rat Woody Allen, que és genial cari­ca­tu­rista. Va dir l'altre dia: “M'agra­da­ria que Obama fos dic­ta­dor d'Estats Units.” Magnífic! A mi també m'agra­da­ria que ho fos d'un govern mun­dial. Però la dic­ta­dura és pecat capi­tal, mor­tal, irre­mis­si­ble i jo no vull anar ni tan sols al fals infern del melo­drama.