DE MEMÒRIA
Innovacions femenines
Invisibilitat no vol dir inexistència. Des de sempre, a la societat catalana (i, en general, a totes les societats avançades), les dones innovadores han tingut -tenen- un gran i, sovint, poc reconegut, protagonisme. El monestir de Pedralbes, per exemple, centre d'oració i de treball, jardí de plantes medicinals, amb cuina i infermeria, fou una iniciativa d'Elisenda de Montcada (veg. L'Econòmic, 14/6/2014). O, des del Renaixement, hi ha dones, com Jerònima Galès, dirigint negocis tecnològics, com, per exemple, cases de impressió-edició.
Al primer terç del segle XX, a més de grans empresàries innovadores com Carme Viada o Tecla Sala (veg. L'Econòmic, 8/2/2014), es poden espigolar algunes innovacions femenines que, poc a poc, comencen a ésser reconegudes.
Comencem per l'alimentació. Rosa Sensat (1873-1960), des de la direcció de l'Escola del Bosc de l'Ajuntament de Barcelona, inicià, el 1915, una transició nutricional. Es tractava d'incorporar, als esmorzars i dinars de l'escola, aliments nous com llet, pasta, ous, peix, fruita, galetes, cacau. Seguim amb la formació. Francesca Bonnemaison (1872-1949) posà en marxa el 1909 a Barcelona, abans que ningú al món, una biblioteca amb tot tipus de llibres que poguessin ésser útils a les dones. Una biblioteca que formaria part d'una universitat femenina: el Institut de Cultura de la Dona. Abans, Enriqueta Compte (1860-1949) havia creat, a Montevideo, a Uruguai, al 1892, el primer Jardí d'infants d'Amèrica Llatina. L'ensenyament pre-escolar seria una de les bases de les Terceres Europes americanes.
La roba. El vestir. Carme Tórtola Valencia (1882-1955), la ballarina dels peus descalços, inventà, o redissenyà, tota mena de bruses, calçons, xals, túniques, vels, pijames, sostenidors, penjolls, pay-pays de plomes, d'inspiració oriental. Àrab, persa, hindú, xinesa. Llançà, a l'Europa i l'Amèrica dels anys 1920, on actuà, un món de tendències: el de la moda oriental, que ressorgiria, amb força mediàtica, als anys 1960. Alhora, Tórtola Valencia va començar a col·leccionar, a la seva casa del carrer Major de Sarrià de Barcelona, art precolombí. Com havia començat a fer, abans, Bacardí, a Santiago de Cuba. Una part de la col·lecció de Tórtola Valencia és exposada al públic gràcies a la Fundació Arqueològica Clos.
El cinema. Madronita Andreu (1895-1983) fa arribar a filmar, entre 1922 i 1980, unes 900 bobines, amb fragments de la seva vida i detalls dels seus viatges i de les seves estades a diferents punts del món. És la primera autobiografia fílmica. Un resum, molt ben fet, fou presentat el 2003 al Festival de Venècia.
El cas de la barcelonina Roser Pi (1899-1967) és, també, excepcional. Aquesta directora i productora cinematogràfica va dirigir, al 1935, als inicis del cinema sonor, la filmació d'El gato montés, que es considera el primer assaig de passar una òpera a la pantalla.
El Conferentia Club. L'empresària Isabel Llorach (1874-1954) va assajar d'organitzar, al 1929, des de la seva casa del carrer de Muntaner de Barcelona, un club molt especial: era un club anglès amb vocació llatina. Com un dels seus membres més distingits: l'arquitecte i jardiner Nicolau M. Rubió i Tudurí.
Maria Pi Ferrer
Les conferències i els articles de Maria Pi Ferrer (1884-1960) han permès descobrir les paradoxes i les perplexitats que, d'ençà del primer terç del segle XX, ha generat –i segueix- la irrupció de les dones innovadores en tots els àmbits de la vida. Gràcies a les edicions de la Universitat de Barcelona, és possible accedir fàcilment, per la xarxa de Google, als seus texts més destacats (que van ésser inclosos al 1996 al 2n volum d'‘El pensament econòmic català' (1900-1970).
