Innovacions femenines

Invisibilitat no vol dir inexistència. Des de sempre, a la societat catalana (i, en general, a totes les societats avançades), les dones innovadores han tingut -tenen- un gran i, sovint, poc reconegut, protagonisme. El monestir de Pedralbes, per exemple, centre d'oració i de treball, jardí de plantes medicinals, amb cuina i infermeria, fou una iniciativa d'Elisenda de Montcada (veg. L'Econòmic, 14/6/2014). O, des del Renaixement, hi ha dones, com Jerònima Galès, dirigint negocis tecnològics, com, per exemple, cases de impressió-edició.

Al primer terç del segle XX, a més de grans empresàries innovadores com Carme Viada o Tecla Sala (veg. L'Econòmic, 8/2/2014), es poden espigolar algunes innovacions femenines que, poc a poc, comencen a ésser reconegudes.

Comencem per l'alimentació. Rosa Sensat (1873-1960), des de la direcció de l'Escola del Bosc de l'Ajuntament de Barcelona, inicià, el 1915, una transició nutricional. Es tractava d'incorporar, als esmorzars i dinars de l'escola, aliments nous com llet, pasta, ous, peix, fruita, galetes, cacau. Seguim amb la formació. Francesca Bonnemaison (1872-1949) posà en marxa el 1909 a Barcelona, abans que ningú al món, una biblioteca amb tot tipus de llibres que poguessin ésser útils a les dones. Una biblioteca que formaria part d'una universitat femenina: el Institut de Cultura de la Dona. Abans, Enriqueta Compte (1860-1949) havia creat, a Montevideo, a Uruguai, al 1892, el primer Jardí d'infants d'Amèrica Llatina. L'ensenyament pre-escolar seria una de les bases de les Terceres Europes americanes.

La roba. El vestir. Carme Tórtola Valencia (1882-1955), la ballarina dels peus descalços, inventà, o redissenyà, tota mena de bruses, calçons, xals, túniques, vels, pijames, sostenidors, penjolls, pay-pays de plomes, d'inspiració oriental. Àrab, persa, hindú, xinesa. Llançà, a l'Europa i l'Amèrica dels anys 1920, on actuà, un món de tendències: el de la moda oriental, que ressorgiria, amb força mediàtica, als anys 1960. Alhora, Tórtola Valencia va començar a col·leccionar, a la seva casa del carrer Major de Sarrià de Barcelona, art precolombí. Com havia començat a fer, abans, Bacardí, a Santiago de Cuba. Una part de la col·lecció de Tórtola Valencia és exposada al públic gràcies a la Fundació Arqueològica Clos.

El cinema. Madronita Andreu (1895-1983) fa arribar a filmar, entre 1922 i 1980, unes 900 bobines, amb fragments de la seva vida i detalls dels seus viatges i de les seves estades a diferents punts del món. És la primera autobiografia fílmica. Un resum, molt ben fet, fou presentat el 2003 al Festival de Venècia.

El cas de la barcelonina Roser Pi (1899-1967) és, també, excepcional. Aquesta directora i productora cinematogràfica va dirigir, al 1935, als inicis del cinema sonor, la filmació d'El gato montés, que es considera el primer assaig de passar una òpera a la pantalla.

El Conferentia Club. L'empresària Isabel Llorach (1874-1954) va assajar d'organitzar, al 1929, des de la seva casa del carrer de Muntaner de Barcelona, un club molt especial: era un club anglès amb vocació llatina. Com un dels seus membres més distingits: l'arquitecte i jardiner Nicolau M. Rubió i Tudurí.