“Els desgraciats de l'Íbex 35”

Ho haig de dir d'entrada, perquè ningú s'enganyi: tinc molt de respecte i admiració pels empresaris, perquè assumeixen risc, creen valor i generen riquesa. I alguna vegada ho he escrit: la xacra de l'atur, si un dia es resol, serà perquè haurem creat més empreses d'èxit i, per tant, necessitem més empresaris. Al bell mig de la gran crisi de finals dels setanta i de la reforma industrial de Felipe González de principis dels vuitanta del segle passat, amb l'efervescència i la conflictivitat sindical, es van tancar moltes empreses i es va produir un clam social en contra dels beneficis empresarials i també dels empresaris. No eren ben vistos i sovint eren l'ase dels cops i els culpables de tots els dèficits estructurals que teníem. Com que ja aleshores publicava en aquestes mateixes planes, vaig fer un article amb un títol ben explícit, A favor dels beneficis empresarials, en què deia que no coneixia cap empresa que tanqués fent beneficis. Un article que em va servir per rebre algunes cartes al director força agressives.

Doncs bé, els anys han passat i, desgraciadament, continuem sent força allà mateix. L'empresari no és una persona que gaudeixi de gaire prestigi social, i si és un gran empresari, encara menys. M'agradaria distingir dos tipus d'empresaris: els que exposen els seus diners i els que s'aprofiten de les febleses polítiques i dels contactes en certes llotges de camps de futbol. Dels primers, que són els que m'interessen, avui en destacaré un per la seva trajectòria i perquè quan parla és clar i directe: Víctor Grífols Roura, president de la multinacional Grífols. Aquest empresari català ha portat la seva empresa a ser qualificada d'estratègica pel Pentàgon dels EUA. Una de les seves activitats és fabricar plasma sanguini. En una conferència que la setmana passada va fer en el Cercle d'Economia, va dir grans veritats i s'haurien d'escoltar. Ja en unes jornades a l'Iese havia dit: “No estic dotat per a la diplomàcia.” I l'abril del 2014, a Parets del Vallès, mentre inaugurava una nova fàbrica, amb l'assistència del president Mas, li va dir: “Una empresa que ho té clar no ha de dubtar de la seva determinació. Sé que ho està passant malament, però si té determinació tiri endavant, no s'arronsi.” Grífols és una empresa familiar fundada el 1940 i avui és una multinacional, primera a Europa del seu sector i quarta mundial, amb 13.700 empleats arreu del món. Després de La Caixa, és l'empresa catalana més important. En el Cercle va fer una ponència en què va alertar que l'Estat espanyol és autosuficient en plasma amb un 30% i la resta s'importa, i va recordar que teníem centres de plasma fins al 1985, però es va decidir tancar-los. Ara ens recorda que, en un context en què Donald Trump és el president dels EUA, si decideix que el plasma americà és per als americans, a Europa ens quedem sense medicaments.

També va aprofitar per ser molt crític amb els polítics: “Primer s'omplen la boca amb les start-ups, i després t'insulten per estar en l'Íbex 35”, com va passar en una entrega de premis a joves emprenedors en què algú va dir: “Aquests desgraciats de l'Íbex 35.” Estem tips d'escoltar polítics quan fan grans lloances de les petites i mitjanes empreses, i mai lloen les grans, i comença a ser hora de dir que la Catalunya que volem també necessitem grans empreses que cotitzin a borsa i es globalitzin. Hem de tornar a reivindicar que Catalunya és business friendly. Sí, allò que tant han criticat al president Mas. I als joves emprenedors que se sentin empresaris, els hem de dir que pensin en gran, que només així un dia podran arribar a ser grans.

Els països com el nostre només poden ser globals si tenen una indústria global, potent i capdavantera. I el debat dels pressupostos d'apujar impostos just en el moment en què els EUA, el Regne Unit, França i Itàlia els volen rebaixar em sembla una acció només justificable per a aquells que són anticapitalistes i viuen en la bombolla del paradís cubà.