Grans fortunes

No parlaré de l'impost sobre les grans fortunes, ni sobre els grans patrimonis. Explicaré, per si algú no ho sabia, que a Catalunya hi ha un centenar de persones o de famílies que tenen una fortuna en forma líquida que pot oscil·lar entre els 400 i els 800 milions d'euros. La xifra és aproximada, perquè no hi ha un catàleg de grans fortunes, però sóc un gos perdiguer a l'hora d'olorar els diners, al marge d'algunes informacions confidencials que no penso descobrir.

Quan parlo de fortuna en forma líquida vull dir que els diners no estan invertits en un patrimoni immobiliari, industrial o de serveis. Em refereixo a diners que estan a la disposició dels propietaris i que en pocs dies poden estar disponibles. On són aquests diners?

En primer lloc, a les Sicav o sigui societats d'inversió de capital variable. El seu gran atractiu és que paguen només un 1% sobre els beneficis que obtenen. Si tenim en compte que en circumstàncies normals pagarien el 30%, l'estalvi fiscal és monumental. Això sí, en el moment en què el propietari disposa dels diners, paga els diners que pagaria qualsevol ciutadà. Per tant, ha de ser un diner disponible, però que no es pensa tocar en uns quants anys.

Les Sicav tenen una regulació força extensa, però feta la llei, feta la trampa. L'han de constituir no menys de 100 persones, però això no impedeix que el titular del capital busqui i trobi 99 persones que prenguin una participació mínima i possiblement en qualitat de fiduciaris. El seu cost deu ser una cistella per Nadal o un viatge pagat a l'illa de Menorca. Els més interessats a constituir Sicav són els bancs, ja que els diners d'aquestes empreses s'han d'invertir en actius financers i per a un banc una Sicav és un bon recipient per a accions pròpies. El Santander s'ha distingit especialment en aquestes operacions.

No tinc cap dubte que una part de les grans fortunes catalanes són a l'estranger, declarades o no. S'ha donat el cas que una família força la residència d'un dels seus membres en un paradís fiscal –ja no en queden gaires– que acumula una part substancial del diner familiar.

Quines són les crítiques que mereixen aquestes grans fortunes líquides? La primera i més important és la crítica social. No hi ha un euro que s'inverteixi a Catalunya i aquestes xifres tan enormes s'haurien de repartir més i reduir una mica la desigualtat econòmica existent. Es podrien invertir en actius empresarials que creessin ocupació, per exemple. O es podria destinar una part a activitats culturals, ara que la Generalitat només té engrunes per a les institucions culturals. Si tres o quatre persones d'aquestes es reunissin podrien fer grans obres fonamentals per a la cultura catalana: una col·lecció com la Bernat Metge, seguint el model de Francesc Cambó, el finançament d'una orquestra catalana, l'apuntalament del Teatre del Liceu i del teatre en català, l'edició d'obres fonamentals per a la cultura catalana –història, geografia, art, literatura, arquitectura–, en la línia que havia fet fa uns anys l'Enciclopèdia Catalana. Moltes vegades no es tractaria de crear institucions noves, sinó de donar suport i empenta a les existents. Però tot indica que les grans fortunes prefereixen les Sicav i les accions del BBVA o del Santander.