Per què anem tan bé

Una de les coses que tota empresa ha de fer, especialment quan les coses van bé, és preguntar-se i intentar saber per què les coses van bé. Aquest exercici de prudència i de responsabilitat és bàsic especialment per a tot aquell que té responsabilitats en el futur. Tots sabem amb quina precisió es compleix aquella afirmació, de vegades poc atesa, que els beneficis passats no en pressuposen de futurs. Si bé en l'economia sempre hi ha un fil d'unió entre l'ahir, l'avui i el demà, no sempre l'avenç en el temps pressuposa avenç econòmic. Tots sabem amb quina facilitat un canvi de paradigma i d'entorn afecta determinadament els resultats. Els empresaris responsables a primers d'any, si no ho han fet abans, fan uns pressupostos que són una projecció del que ha estat l'any passat amb les correccions i millores previstes per a enguany. Però també, si són prudents, fan estimacions del què suposaria per a la seva empresa un canvi brusc i crític d'entorn i si la fortalesa dels seus comptes el suportarien. Aquestes proves conegudes d'estrès, que per imperatiu del BCE han fet els bancs, també de manera interna ho fan totes les empreses amb una gestió prudent. I és clar, un element crític per a la prova d'estrès és saber quins són els teus punts forts i què aporta més benefici, i, alhora, estudiar la fortalesa i l'exposició als perills d'aquests punts forts.

Aquest exercici difícilment el farà mai un govern si les coses van relativament bé. El discurs de l'Aznar de l'“España va bien” i del “círculo virtuoso” era d'un triomfalisme extraordinari que va encomanar a pràcticament tothom, quan qualsevol que en aquells moments mirés les tripes de l'economia hi veia claríssimament que anàvem al desastre. Jo mateix, amb molta menys informació que la que pot tenir qualsevol d'aquests alts responsables, el 3 de maig del 2006, a la Fontana d'Or, vaig fer una conferència en què, encara en plena eufòria econòmica, advertia que anàvem cap al precipici, un fet que va arribar amb molta duresa el 2008. En aquell moment, si qualsevol dels responsables amb sentit d'estat s'hagués preguntat per què anem bé, s'hauria adonat de la feblesa del creixement per la generació d'importants efectes nocius que durant anys anàvem acumulant i no s'afrontaven. Necessàriament havia d'explotar, com realment va passar, i amb un altíssim cost econòmic i social.

Ara tornem a iniciar un any nou, i l'Estat espanyol segueix amuntegant moltes febleses en l'economia que haurien d'inquietar tothom, i molt especialment els més responsables, perquè les previsions d'entorn, que fins ara ens han estat favorables, poden canviar.

Entre els efectes que han ajudat més al creixement espanyol en el 2016 hi ha: el tipus d'interès forçat a la baixa pel BCE, el baix preu del petroli, el bon any turístic, l'aportació del dèficit públic, la despesa pública, el baix nivell d'inflació... però els desequilibris s'han incrementat.

Les febleses de l'economia espanyola són molt importants perquè ens hem situat en un espai de confort i en els moments bons no hem fet les reformes necessàries. Continuem gastant més del que generem. El deute públic ja s'equipara amb el PIB i ara, una vegada exhaurides les reserves de les pensions, per pagar-les, ens diuen, es pagaran amb més deute públic; és a dir, amb més endeutament.

Algú ha comptat l'impacte d'un increment del tipus d'interès? O si a més l'energia s'encareix? I si com diu l'informe del Bank of America Merrill Lynch, per a l'economia espanyola del 2017 la inflació repunta en el 2,4% o més? I si Brussel·les ens força a situar el dèficit en el 3,1% del PIB? I les previsions d'aquest informe són que la nostra economia serà l'única de les perifèriques que no tindrà superàvit primari, el que no té en compte el pagament dels interessos del deute. En la pregunta de per què anem bé, hauríem de preguntar-nos també: podem anar malament? Tot i que anem bé, la ràtio de resistència de la nostra economia a les adversitats externes és molt baixa.