Els controladors descontrolats

La deixadesa, la connivència política, o totes dues coses alhora, dels màxims responsables del Banc d'Espanya i de la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) van ser responsables de permetre fusions d'entitats malaltes i de la sortida a borsa de Bankia, que ara per fi serà investigada per la secció tercera de la sala penal de l'Audiencia Nacional. A tal fi s'ha citat a declarar com a investigats l'exgovernador del Banc d'Espanya Miguel Ángel Fernández Ordóñez i l'expresident de la CNMV Julio Segura. Sense el seu concurs per acció o per omissió, la crisi bancària com l'hem viscuda no hauria estat impossible.

El Banc d'Espanya, a més de les inspeccions, té accés a tots els balanços de totes les entitats i pot comprovar els nivells de crèdits i de préstecs que han donat i la morositat amb relació al capital i les reserves; fins i tot els dipòsits que tenen i també el nivell d'endeutament extern. És a dir, tenia tota la informació necessària per veure la salut econòmica de les entitats.

També podia haver controlat el repartiment de dividends desmesurat, obligant a passar més percentatge de beneficis a reserves com a mesura anticíclica. El Banc d'Espanya era la institució que tenia més instruments i responsabilitat per redreçar una situació que s'estava descontrolant. La pregunta és: i per què no ho va fer? Per estatuts, el Banc d'Espanya i la CNMV són institucions independents del govern i, per tant, ningú els podia impedir que fessin bé la seva feina, encara que no hagués estat del gust del govern. I si podien actuar independentment, per què no ho van fer i van permetre fusions d'entitats malaltes i la sortida a borsa de Bankia? Per tenir una resposta l'hem d'anar a buscar a l'origen del nomenament del governador del Banc d'Espanya i del president de la CNMV, que és el govern de torn qui els nomena, i sempre són persona amb carnet. Miguel Ángel Fernández Ordóñez ha format part de diversos governs socialistes i el dia 8 de març del 2006 José Luis Rodríguez Zapatero el va promocionar a governador del Banc d'Espanya, responsabilitat que ostentaria fins a l'11 de juny del 2012. Julio Segura va ser el president de la CNMV, nomenat el 2007 i fins al 2012, i per estatuts és qui ha de controlar que tota la informació que emeten les empreses que cotitzen a borsa sigui verídica.

Aquests controladors són precisament els responsables d'haver autoritzat les fusions i la sortida a borsa de Bankia i que la informació que es va donar als possibles inversors fos certa. Sabem que els inspectors del Banc d'Espanya varen fer un informe alertant de les greus dificultats econòmiques de Bankia, que podria suposar una pèrdua d'uns 15.000 milions d'euros, i en desaconsellaven la sortida de borsa. La CNMV mai va emetre cap alerta sobre la falsedat de les dades que publicava Bankia en la seva campanya pública per atreure inversors. Hem de recordar que el govern va pressionar els principals bancs espanyols perquè participessin en l'oferta pública d'accions; només el BBVA s'hi va resistir, i li va costar alguna represàlia; la resta, com els milers de particulars, ho van fer.

En una entrevista que van fer a Julio Segura a la ràdio, davant de la pregunta de si havien fet un estudi de les dades de Bankia per acceptar el preu de sortida de l'acció i les dades que publicava, el president de la CNMV va dir que no ho havien fet, però davant el fet que grans inversors havien comprat accions, van entendre que el preu de l'acció era correcte. El que es va deixar de dir és que aquests grans inversors hi van anar forçats pel govern.

És normal, doncs, que la sala tercera de la secció penal de l'Audiència hagi citat com a investigats la cúpula del Banc d'Espanya d'aleshores i de la CNMV perquè ens ha costat 22.000 milions d'euros. El que no és normal és que hagin tardat tants anys a citar-los perquè, si més no per omissió, podrien tenir responsabilitats.