opinió
Agricultors i ramaders: la força de la voluntat!
Tinc un amic agricultor ramader que sovint fa paral·lelismes entre l'element humà d'aquest sector i els altres. L'exemplifica i creu que no és prou coneguda la força que els manté vius i actius. És la inèrcia, l'arrelament o la vocació el que els motiva? O potser tot? Entenc quelcom de la qüestió perquè vaig néixer sota una col, en un poble rural del Tarragonès. Les meves infantesa i adolescència van viure les penúries de la guerra i postguerra civil. Els pagesos eren gairebé els únics que menjaven. Ara bé, no en presumien i es queixaven com tothom. Sempre es queixen: és un costum innat, arrelat i compartit.
«Aquí no et faltarà mai un duro. A Barcelona ja veurem!», va dir-me el meu pare en fer el farcellet per anar a conquistar la ciutat. Les seves paraules resumien tota una filosofia. Als pagesos no els falta mai un duro, tot i que tenen períodes en què emplenen la gerra i altres en què la buiden. No es pot generalitzar: el bestiar, la llet, la fruita, la verdura, la vinya, les olives, les avellanes, el bosc i el sembrat, es comporten de manera desigual.
A part de la informació sectorial, és molt difícil saber com els van les coses. En general, no circulen amb grans cotxes, no compren torres a la costa, ni fan ostentacions. Sols amb els col·legues, deixen anar fardades. «El tractor que he estrenat, quan el sents ja ha passat», fa un. «La nova munyidora em té boges les vaques. Les fa riure de gust!», fa l'altre. «No m'he quedat el mas veí per un pèl. Hem estat per quatre xavos!», fa el marxós.
La peculiaritat que distingeix la gent del camp és la seva adaptació a la situació del moment, bona o dolenta. Ells fan el mateix que les estacions de l'any: fred, calor, florir o desfullar, toqui el que toqui, s'adapten talment ho fa la naturalesa. Quan toca una època d'esplendor, recullen, inverteixen en el mitjà, en maquinària, noves finques, granges, vaqueries, bestiar i estalvien i guarden. Mai gasten innecessàriament i difícilment en altres mitjans. Pensen sempre, escarmentats, que la situació benestant pot ser curta.
Si van mal dades, per culpa del govern, el temps, l'economia europea o mundial o pel que sigui, reculen i s'atrinxeren. Adapten despeses, prenen mesures de contenció i família a família, explotació a explotació, com els ossos polars en caure les primeres nevades i allargar-se la nit polar, es disposen a hivernar. Els ossos saben el que dura l'hivern; els pagesos i ramaders no saben el que pot durar una davallada de preus i de consum, ara dita crisi. Ells n'han sofert i superat moltes. Fa anys que han d'aguantar els embats dels obscurs interessos agrícoles i econòmics dels països punters de la Unió Europea, amb poques possibilitats de resoldre-ho. L'ajuda generosa –ostensiblement mal distribuïda– que ha durat molts anys, amb l'ampliació de la UE amb països pobres de l'est s'ha restringit i té data d'extinció. Agricultors i ramaders ara formen part d'un país ric (?¡).
Tenen problemes amb la continuïtat: alguns fills no volen seguir la tradició familiar i ho deixen. Amb tot, s'anivella, ja que els cultius actuals i granges, mecanitzats, necessiten menys mà d'obra. L'any 1996 el sector primari ocupava a Girona 12.000 persones, un 4% de la població activa. El 2008, sols 8.200: un trist 2,8%. Si tots els descendents haguessin seguit els pares, ara n'hi hauria un percentatge important a l'atur! Així i tot, se sent: «No val la pena treballar com un cabró per res. Qualsevol negoci a les ciutats és molt millor. M'ho vendré tot!» Ni ho volen vendre, ni treballen tant, ni els va tan malament. Els intel·ligents –la majoria– segueixen de la vora els preus dels mercats, la progressió de les vendes, les importacions i altres senyals que aconsellen variar la producció i substitueixen cultius, varietats o races. L'agricultura, la ramaderia i la mentalitat han d'evolucionar. És important conèixer la maquinària actual, les noves tècniques, les races més rendibles i els cultius més apropiats. Les tradicions són sols per als llibres i els refranys no tenen utilitat.
El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, el 27 d'octubre passat va fer un discurs transcendental per al futur de l'agricultura europea. De tot el que va dir, oportú i mesurat, destaca el canvi estructural i organitzatiu que han de fer les explotacions agràries i ramaderes i la legislació europea per posar fi a la incongruència de la gran diferència entre els preus dels consumidors i els cobrats en origen. La crisi actual ha destapat oportunismes i abusos en les etapes intermèdies de comercialització. Sarkozy va anunciar mesures dràstiques a França i espera que la resta de la UE les segueixi.
Els agricultors i ramaders no són menystinguts ni oblidats. Són respectats i tinguts en compte. Són persones que estimen la naturalesa i els animals, que en el fons resten satisfets amb el que fan i el que tenen. Veuen créixer plantes, arbres i bestiar amb il·lusió, se senten plens amb la seva forma de vida i protesten dels governs, d'Europa, dels tractats i del que sigui. En una tractorada a Lleida, van preguntar a un jove tractorista: «De què protesteu?» El xicot va dir: «No ho sé. El pare m'ha dit: ‘Arriba't a Lleida amb el tractor a protestar.' No sé de què, però faig per un.» Protestar forma part de la seva filosofia.
Llaurar amb tractor amb bona saó, munyir a mà una vaca, assaborir fruita de primera collita, regar un camp de blat de moro, segar blat madur, veure créixer una figuera davant la masia, vendre verdura i fruita als mercats, matar un porc en família, veure nàixer i créixer els vedells, fer una amanida d'enciam, tomàquets, cebes i pebrots acabats de collir, acudir als mercats de bestiar, fardar amb els amics i veure córrer fills i néts jovenets pels bancals o la granja, no té paral·lel! Ser pagès o ramader no és un ofici, una professió, una feina o l'ocupació d'un grup afí. Es podria dir que és un sentiment que raneja en la devoció. Amb el que més encaixa, però, és amb una ancestral i arrelada filosofia de la vida. És un fet!
