Els mediocres

La paraula mediocre s'utilitza poc, però em sembla que tothom coneix el seu significat. Per aclarir dubtes, segons el diccionari oficial de la llengua catalana és aquell o aquella de qualitat mitjana. Personalment, crec que no té res a veure amb el quocient d'intel·ligència i crec també que el qualificatiu es pot aplicar a una sola persona o a un col·lectiu. Posaré un exemple.

El govern espanyol és un govern mediocre, simpaties o antipaties al marge. Un president de govern, com Mariano Rajoy, que no ha tingut temps per estudiar anglès i ha d'esperar a dir “Buenos días” perquè l'intèrpret li tradueixi “Good morning” és una mediocritat. Luis de Guindos, el ministre d'Economia, Indústria i Competitivitat, parla anglès i sap el que es diu, agradi o no. En canvi, Cristóbal Montoro, ministre d'Hisenda i Funció Pública, és una mitjania com a ministre, però no ho és –em sembla– com a professor.

La mediocritat incideix en la política econòmica dels governs, més interessats a presentar la figura dels seus dirigents. M'interessa poc que la dona d'Emmanuel Macron, president de la República francesa, tingui 24 anys més que el seu marit. Tot indica que és més llesta que una mostela i això sí que compta. A mi m'interessa més el programa econòmic del seu marit que el pentinat de la Brigitte. Un dels pecats dels economistes europeus que exerceixen una funció pública és la poca atenció que donen a les mesures que pensen prendre. Posaré un altre exemple.

El Partit Socialista està en crisi a Catalunya, Espanya i França, com a mínim. No l'he votat mai, però considero que és un partit imprescindible i tinc molts amics que el voten i en són militants. Però resulta difícil buscar les diferències entre el seu programa i el d'alguns partits que volen ocupar el seu lloc i que no es diuen socialistes. El Partit Socialista és una mediocritat, tot i que alguns dels seus dirigents tenen una considerable categoria.

La mediocritat també es pot aplicar al comportament de la societat civil a l'hora de distribuir els seus diners, producte del treball. Em refereixo, és clar, a aquells que poden estalviar, ja que tenen cobertes les exigències bàsiques. La formació qualificada és una exigència dels qui no són mediocres. No són mediocres els que segueixen fil per randa la manera de millorar i que fan més cas de l'experiència pròpia que la que els donen els anuncis aclaparadors dels mitjans de comunicació.

Europa està vivint uns anys en els quals domina la mediocritat, si fem algunes excepcions com Frau Merkel. Sovint penso que ens aniria a tots molt bé deixar manar les dones un parell de segles, per exemple, i veure si així sortim de la mediocritat col·lectiva, que hem institucionalitzat els homes. En economia i en tantes altres coses. Són tan intel·ligents com nosaltres, però tenen una visió de les coses diferent. I això en economia és important. Tothom parla de renovació per sortir de la mediocritat, que pocs observadors neguen. I si donéssim més protagonisme al gènere femení? Segur que no ens en sortiríem pitjor que ara.

Homes o dones, m'agradaria veure uns partits amb idees. Els partits conservadors no fan gaire falta. Però que els partits de centre i socialistes –no n'hi ha més– exposin un programa econòmic que no sigui mediocre i que pugui engrescar els seus seguidors. Al final, uns i altres es trobaran sovint en molts punts.