Lluís Valls i el Banc Popular

Lluís Valls-Taberner va ser la figura més atractiva de la banca espanyola en la segona part del segle XX. Per mi, si més no. Era el president del Banc Popular, el banc que havia estat el més rendible de l’Estat espanyol. Dues anècdotes perquè entenguin la naturalesa de l’home.

Vaig escriure un article en aquest mateix diari en què feia una lleugera crítica del seu banc i alguns comentaris. L’endemà, em va trucar directament, sense secretàries i em va dir: “Francesc, he rebut el teu article.” Demostrava que tenia un bon servei de premsa i que coneixia bé el seu banc. La conversa va durar deu minuts, en un to molt civilitzat. Anys més tard, vaig tornar a parlar d’ell i del seu germà. D’aquest, no gaire bé. L’endemà, nova trucada: “Francesc, he pogut llegir la meva necrològica abans de morir. Gràcies pel que dius de mi. Pel que fa al meu germà, em sembla que no li ensenyaré l’article.”

Hi vaig estar totalment d’acord, ja que deia d’ell que no era gran cosa i que el banc el feia servir per a actes internacionals, acompanyat de la seva esposa, que era de bon veure. Els assistents masculins no sé si recordaven el banc, però sí l’esposa.

Lluís Valls era i parlava català a Madrid. Va incorporar una sèrie de catalans al consell d’administració del banc. Un company, que era aleshores director general del Banc d’Espanya i que havia treballat al Popular, em va dir que entenia el català i el parlava una mica gràcies al protagonisme que tenia la nostra llengua al Banc Popular.

Lluís Valls era de l’Opus Dei de pedra picada, però això no va ser obstacle perquè trenqués les relacions amb uns altres dos membres de la institució. El primer era l’esperpèntic José María Ruiz Mateos. L’altre em va sorprendre més, ja que era la seva mà dreta en el banc. Es tractava de Rafael Termes, a qui vaig conèixer bé. Era molt intel·ligent, però li faltava la finezza del seu president. El va liquidar a ell i a tot el seu equip. Termes va ser nomenat president de l’Associació de la Banca Privada, i un altre, Aristóbulo de Juan, a qui m’he referit abans, director general del Banc d’Espanya. No n’he sabut mai el motiu, però estic segur que va ser un motiu seriós, ja que els dos ho eren. Aristóbulo de Juan i jo som els únics que quedem vius d’aquella trepa de banquers.

Ara, el Banc Popular ha perdut el seu capital i ha estat venut per un euro al Santander. Des d’allà dalt, Lluís Valls deu haver plorat una mica, sense entendre com el banc saníssim que va deixar s’ha convertit en una desferra.

Jo tampoc ho entenc gaire. I, pel que diuen els diaris aquests dies, els inspectors del Banc d’Espanya també tenen els seus dubtes. Oficialment, hem sortit de la crisi i el sector immobiliari s’ha revifat. Ens explicaran el que ha passat?

Si Liberbank –la suma d’algunes caixes d’estalvis– se’n va al cel de les oques, els bancs espanyols es podran comptar amb els dit d’una mà. Si és així, ja veig reunits els seus presidents amb un ordre del dia que no tindria res de bancari: 1) No acceptem l’actual ministre d’Hisenda. Parlar amb el president del govern. 2) Una ambaixada de prestigi per al fill d’un dels assistents, que no ha pogut acabar la carrera de dret. 3) Inspecció tributària grau 5 –sobre 6– als consellers del banc català que fa deu anys que està guanyant quota de mercat a tota la Península. Ens reunirem la setmana que ve amb els deures fets. Per exemple.