Equilibrar el compte d'explotació

Quan s'hagin apagat els clamors que acompanyen els Reis de l'Orient, i la mainada estigui satisfeta amb les seves joguines aconseguides, començarà per a l'empresari l'exercici del 2010. Desplegarà davant seu el pressupost. Gairebé se'l sap de memòria, però també sap que està basat en la hipòtesi, probabilitats, experiències i una certa dosi d'imaginació i de confiança en ell mateix. Si l'any 2008 va ser dolent, el 2009 ha estat nefast per la falta de feina i per l'ensorrament dels preus. És amb aquestes premisses que ha d'afrontar el 2010, sense fer-se massa il·lusions. Si en el passat pensava en el benefici empresarial, ara s'acontenta amb aconseguir un equilibri entre el volum de vendes o serveis que pensa generar i les despeses de personal, el cost de les matèries i les despeses generals d'explotació. Aquest punt d'equilibri és la fita somiada, i la imprescindible per evitar que tot plegat se'n vagi de mal borràs. Pel camí trobarà seriosos esculls: els impagats, i els clients que buscaran el paraigua protector d'un concurs de creditors. O sigui, que no li cal només aconseguir vendre, sinó que li serà imprescindible ingressar l'import del que haurà servit. Sap que no pot confiar en els bancs ni les caixes més enllà de l'endeutament actual: només amb els propis mitjans podrà tirar endavant. Aquest és el panorama que observem en moltes empreses de llarga executòria, encara que no es faci públic, perquè la roba bruta es renta a casa, tal com diu la dita popular.

S'encén només una llumeta esperançadora, exclusiva per als qui venen a l'exterior: els altres països estan sortint molt més ràpidament de la crisi que no pas nosaltres. Hi ha perspectives de recuperació arreu del món, tot i que les multinacionals aprofiten la feblesa de la petita empresa per exercir un dúmping escandalós, que estaca curts els preus i que pot conduir –tal com elles pretenen– a la desaparició de la competència molesta de l'empresa familiar, que és la que sovinteja entre nosaltres.

L'empresari, i fins i tot el petit comerciant, sap que està sol en aquesta travessia del desert: només pot comptar amb ell mateix, amb la seva família i els equips de l'empresa que li són fidels i esforçats. De fora, no li vindrà res de bo. Si de cas, més problemes pels controls fiscals, laborals, de seguretat, d'higiene, d'ecologia, de prevenció de riscos, de control de dades, i d'una innúmera quantitat d'obligacions que han inventat aquells que no depenen precisament d'un compte d'explotació per subsistir: tota l'aparatositat oficial, en què el nombre de funcionaris –i assessors externs– creix i creix sense parar, sense por a l'atur ni a les incerteses del mercat.

D'altra banda, llegir –al diari d'ahir mateix– que el senyor Espadalé i el seu equip tornaran a regir la Cambra de Comerç de Girona és, però, una notícia que reconforta. Diuen que volen crear –a partir del maig, que és quan hi ha les eleccions– tres mil empreses noves i 39.000 nous llocs de treball. Josep Pla diria, després de consultar el seu quadern: «Exacte!», amb la seva proverbial ironia.

Fins ara no ho han fet. Però d'ara endavant ben segur que ho faran. Tots els locals buits que podem observar... tornaran a omplir-se i l'atur baixarà. Podem confiar-hi.