L’Empordà idíl·lic, confrontat amb els indicadors econòmics
L’Alt Empordà i el Baix Empordà sumen paràmetres econòmics desfavorables
Joan Armangué analitza en un estudi les dades de les dues comarques de manera conjunta
Es registra un canvi positiu des del 2013, però per sota del nivell de Catalunya
Les rendes familiars se situen entre les més baixes del país
L’Empordà idíl·lic, el de les postals amb cales de somni, terra d’artistes i amants de la gastronomia, on la temporada d’estiu s’ha tancat amb satisfacció pel bon índex d’ocupació en el sector de l’hostaleria, té una altra cara: uns indicadors econòmics que en el millor dels casos no són per tirar coets i que sovint se situen entre els menys favorables de Catalunya. Les dades que reflecteixen aquesta altra cara no existeixen com a tals, perquè l’Empordà no figura com a entitat administrativa, tot i que aquest territori presenta una unitat geogràfica, humana i econòmica innegable. N’és una prova, per exemple, el fet que els dos consells comarcals ja estiguin desenvolupant un projecte de promoció turística conjunta amb una marca única: Empordà.
Visió empordanesa
Però aquesta visió de conjunt no existeix en el camp de l’anàlisi econòmica, i Joan Armangué, exalcalde de Figueres i delegat de la Fundació Catalunya Europa, ha reagrupat els paràmetres econòmics de les comarques de l’Alt Empordà i el Baix Empordà (amb dades de l’Idescat) per fer-ne una diagnosi conjunta. Els resultats d’aquest treball, que Armangué va presentar el mes passat en una conferència a l’Escala, revelen tendències preocupants (vegeu gràfics).
Per sota de la mitjana
Tot i que les dades disponibles són del 2014, entre aquestes tendències destaquen la del producte interior brut per càpita (PIB) i la de la renda familiar per càpita. El PIB, després d’uns anys en què es mantenia una equivalència entre les corbes de l’Empordà i les de Catalunya, a mitjan anys noranta es comença a distanciar a la baixa respecte al conjunt del país. A partir del 2011, s’obre una important bretxa entre les comarques empordaneses i Catalunya: el 2014, el PIB és d’un -22,3% respecte al de Catalunya a l’Alt Empordà i d’un -26,2% al Baix Empordà. En el mateix sentit, l’any 2014 l’Alt Empordà és la tercera comarca catalana amb la renda familiar per càpita més baixa del país, i el Baix Empordà, la cinquena amb la renda més baixa. Durant el període 2009-2014, la renda familiar per càpita a l’Empordà es redueix en un 24,7% de mitjana, mentre que a Catalunya només recula un 5%. Tot i que a partir de l’any 2013 es produeix un canvi de tendència de signe positiu, els paràmetres de l’Empordà ja no recuperen les posicions anteriors i es mantenen per sota dels indicadors de Catalunya.
Desescolarització i atur
En paral·lel a aquesta realitat econòmica, s’aguditza, segons Armangué, la bretxa social a l’Empordà amb un augment de les desigualtats socials: 7.000 empordanesos es troben en situació d’atur de llarga o molt llarga durada. L’any 2015, l’Alt Empordà tenia una taxa de desescolarització als 17 anys d’un 28,6%, la més alta de Catalunya, i el Baix Empordà ocupa el segon lloc, amb un 26%. Les dues comarques també coincideixen pel que fa a l’atractiu migratori: el 2016 l’Alt Empordà té la taxa d’immigració més alta del país i el Baix Empordà ocupa el tercer lloc. Un 25% de la població empordanesa, sumant les dades de les dues comarques, es troba en risc de pobresa, segons les dades recollides en aquest estudi.
LA XIFRA
LA FRASE
Es busca ‘lobby’ empordanès
En la conferència titulada Empordà, on vas?, que va tenir lloc a l’Escala el 15 de setembre per presentar aquestes dades econòmiques, tant el ponent, Joan Armangué, com els assistents que van intervenir al final de l’acte, van coincidir a assenyalar que una de les mancances és que no existeixi cap ens supracomarcal que aglutini els interessos empordanesos. El ponent dona exemples d’entitats que fan una gran feina en àrees o sectors concrets: la DO Empordà, en l’àmbit de l’enoturisme; la Fundació Salut Empordà i la Fundació Hospital de Palamós, en el camp sanitari, i la Iaeden Salvem l’Empordà, en clau mediambiental. Es troba a faltar, però, una institució que lideri de manera transversal el conjunt d’iniciatives a tot el territori que abraça les dues comarques i que actuï com a lobby empordanès, amb un discurs i propostes tant de cara a l’interior com cap a l’exterior. Una altra idea compartida és que això no serà possible sense un lideratge publicoprivat per consensuar un projecte comú.
L’aposta per un únic model turístic, en el punt de mira
E.C
“L’error fonamental ha estat apostar només per un model turístic que, majoritàriament, es basa en la contractació de mà d’obra poc qualificada”, diu Joan Armangué a l’hora d’explicar els indicadors més desfavorables de l’economia empordanesa. El pes desproporcionat que ocupa avui dia en aquesta economia el sector terciari (més de dos terços del valor afegit brut) ha accelerat la desindustrialització, mentre que el monocultiu d’un model turístic que es nodreix sobretot de treballadors amb poca formació explicaria bona part dels mals: salaris baixos, rendes familiars a la baixa, joves que abandonen els estudis massa aviat, arribada de treballadors forans disposats a fer feines que els locals no volen fer, més gent en risc d’exclusió social i en risc de pobresa...
Diversificació
A l’hora de buscar solucions per mirar de revertir aquesta dinàmica, Armangué aposta, en primer lloc, per avançar cap a la diversificació de l’estructura econòmica; per exemple, potenciant un eix logístic que vagi des del port de Palamós, Logis Empordà (Vilamalla/el Far d’Empordà) fins a l’estació de Portbou.
En segon lloc, també aposta per la tan reclamada desestacionalització del turisme. Aquest objectiu, segons Armangué, només s’aconseguirà si es deixa de vendre exclusivament la imatge de la Costa Brava i es projecta l’Empordà com una referència mundial al mateix nivell que la Provença i la Toscana, amb actius com el triangle dalinià, l’enoturisme i el patrimoni natural i cultural.
La necessària millora de la connectivitat del territori (tant tecnològica i energètica com en comunicacions) és un altre dels reptes pendents. Finalment, la sostenibilitat ambiental, social i econòmica ha de ser, a parer d’Armangué, la quarta pota per reconduir l’economia empordanesa. En aquest sentit, aposta per la declaració de l’Empordà com a reserva de la biosfera, un reconeixement que podria suposar un impuls per avançar cap a aquest nou model productiu.
