Energia: el repte de la transició energètica

Catalunya no ho té fàcil per esdevenir renovable, i en tot cas ho té impossible continuant a l’Estat espanyol. Per una part perquè té un parc nuclear únic a la península Ibèrica, amb el 50% de la producció elèctrica. Les tres centrals nuclears fan difícil la seva substitució perquè els esglaons a resoldre a cada aturada són grans. La seva substitució demana la instal·lació de més de 7.200 MW fotovoltaics i eòlics en àrees on hi hagi 3.000 hores equivalents de vent i 1.800 hores equivalents de sol. I aquí comença una segona dificultat, instal·lar tanta potència renovable als territoris on hi ha aquest vent i insolació; és a dir, a les Terres de l’Ebre i a l’Empordà. Tots dos territoris han dit clarament que no estan disposats a acceptar ser lloc de generació renovable. L’Empordà perquè es bloca sempre a qualsevol modificació, i les Terres de l’Ebre perquè ja en tenen prou. Per tant, de moment, qualsevol millora energètica l’haurem de fer amb autoconsum als teulats per tot el territori esperant que un dia algú faci un pacte entre la ciutat i el camp que resolgui els problemes d’aigua, energia i habitatge.

La penetració d’energia renovable intermitent, no gestionable, com diuen en el sector elèctric, planteja altres problemes d’envergadura, com són els mecanismes per donar continuïtat al subministrament elèctric i a la sostenibilitat econòmica de les solucions. La continuïtat suposa resoldre l’alternança entre la generació renovable i quan no n’hi ha, per exemple potenciant l’emmagatzemament en turbina-bomba, la instal·lació de bateries, l’ampliació dels intercanvis internacionals i la gestió diferent de la corba de demanda elèctrica (amb calderes de vapor elèctriques i altres usos tèrmics). Però, per sobre de tot, cal una acció decidida i potent per impulsar l’estalvi energètic i la mobilitat elèctrica. Fer la transició renovable requereix haver fet prèviament totes les accions d’estalvi, car l’energia que no es consumeix és la millor i permet resoldre millor l’entrada d’energia renovable. Una cosa semblant passa amb la mobilitat: és molt millor transformar les ciutats per a bicicletes elèctriques, lligades a la modularitat de transport públic, que no pas esperar la solució màgica del cotxe elèctric.

No tinc cap dubte de les dificultats que tot això suposa, com tampoc dels avantatges que comportarà fer bé aquest apassionant període de transició energètica, essent una oportunitat d’or per a posicionar l’economia en un lloc destacat en el món global. Tinguem clar que les solucions seran més culturals i polítiques que no pas tècniques. Aquestes darreres ja estan disponibles.

JOAN VILA