El perill de la síndrome d’Estocolm

Intenten crear un relat per justificar el desastre de l’aplicació del 155, almenys els promotors és el que busquen. Xavier Garcia Albiol i Enric Millo, quan en parlen, un obertament i l’altre insinuant-ho, ens diuen que el 155 es va aplicar a Catalunya perquè els independentistes ho desitjàvem. La vicepresidenta Sáenz de Santamaría, a s’Agaró, ens va dir que el 155 va portar-nos l’estabilitat i ens va pacificar. I M. Rajoy va dir, ni més ni menys, que amb aquest 155 havia “salvat Espanya”. I a l’extrema dreta hi tenim els de Ciudadanos, que també se’l fan seu. Vergonyosament amagats, però cuiners de l’article, hi ha el PSOE i el PSC, amb la col·laboració inestimable de Meritxell Batet, com a cuinera principal.

L’estratègia de la troica del 155 i dels seus col·laboradors necessaris, i alguns empresaris, és presentar un col·lapse social i econòmic com a resultat de l’1-O, i no precisament per la violència dels cossos de la GC i la PN, que tot el món ha vist amb esglai, o com l’estratègia planificada, esperonada i sospito que en algun cas exigida, dels canvis de seus socials i seus fiscals d’empreses catalanes i automàticament iniciar un discurs potent, amb totes les seves armes mediàtiques, que són molt poderoses, per apel·lar al declivi econòmic català i a la fractura social. I, alhora, animar els espanyols a boicotejar les empreses i els productes catalans. Mai hauria pensat veure aquest rostre monstruós d’aquesta Espanya postfranquista! I ara hem vist que hi era i que es passeja pels carrers amb manifestacions encapçalades per la troica del 155.

La campanya serà dura, molt dura! Ja la precampanya ho és i notem l’efecte del 155. Diran barbaritats contra l’independentisme, el culparan de tot, ja ho hem vist quan Barcelona no ha aconseguit EMA, oblidant-se que Madrid ha perdut tres vegades la seu dels Jocs Olímpics i que el govern espanyol ha fracassat cada vegada que aspirava a tenir algun comissariat de prestigi o càrrecs rellevants a la UE o al BCE. El ministre De Guindos és un expert d’aquests fracassos. Així doncs, hem d’estar preparats i forts per entomar aquestes envestides, que sovint són proclames sense argumentar, i no caure en la síndrome d’Estocolm. Començaran a sortir dades econòmiques i veurem com desmenteixen la seva propaganda, però seguiran amb el seu relat de desprestigi per tal de presentar-se com els nostres salvadors.

L’1-O ha tapat moltes coses greus, i l’han utilitzat per desviar l’atenció. Mediàticament l’escàndol del cas Gürtel no ha existit i el PP segueix presumint d’ètica. Ni a la troica del 155 ni a la premsa espanyola els ha interessat de parlar-ne, Catalunya ha estat un bon aliat. Aquesta setmana el governador del Banc d’Espanya ha hagut de comparèixer al Congrés, a porta tancada, això sí, per justificar el perdó dels bancs als crèdits al PSOE i al PSC, sense cap escàndol. La immoralitat del cupo basc, aprovat aquesta setmana, fora d’un dia, no ha tingut més recorregut, tot i que és el privilegi més escandalós des de la Constitució del 78. Una de les preocupacions que haurà de tenir el govern català serà refer les destrosses que ens han fet, i la primera serà aconseguir que tornin aquestes empreses que han marxat. I segurament ho haurà de fer amb l’ajut i col·laboració del poder dels consumidors, perquè no serà fàcil.

Ara a Catalunya hauríem de reposar una estona, i refer-nos i enfortir-nos de nou, perquè el 2018 i el 2019 seran anys molt complicats per al govern espanyol per quadrar els números, per pagar les pensions –per a la qual cosa ja al desembre haurà d’anar a endeutar-se–, per complir amb el dèficit promès, i per pagar el deute davant l’estrenyiment d’oferta del BCE i el més que previsible increment dels interessos i la prima de risc.

Com que tot això és insostenible, i les dades no menteixen per més triomfalisme que pregonin, les retallades de pensions, de serveis, i l’increment d’impostos seran imprescindibles i Catalunya ja no serà l’excusa.