El benefici màxim

Vivim en un sistema capitalista. La paraula ve de capital, és clar. Vivim en un sistema econòmic en el qual el que més compta és el capital. El sistema capitalista es regeix per diversos principis. El benefici màxim n’és un. El concepte és fàcil d’entendre: el capitalista es proposa treure el benefici o rendiment màxim del capital propi o del que controla.

Buscar el benefici màxim significa sovint apropar-se a les línies vermelles de la legalitat. O potser no. Per exemple, Jean-Claude Juncker, actual president de la Unió Europea, es va donar la satisfacció, quan era president de Luxemburg, de crear un tipus d’interès mínim per a les grans empreses que hi establissin la seu social. Aquesta actitud li hauria merescut a Espanya una estada a Estremera o a Soto del Real. Entre altres raons, perquè aquests favors no es fan mai per devoció pura, sinó per devoció interessada.

N’hi ha que busquen el benefici màxim establint la seu social a Irlanda o a l’estat americà de Delaware, que també tenen un interès baix sobre els beneficis de les societats. D’altres, més casolans, ho fan amb blanqueig de diners, és a dir, amagant uns beneficis amb la compra d’un negoci que té pèrdues. O a la inversa: amb la compra de dècims de loteria per una quantitat una mica superior al premi que hi ha en joc. Recordo un empresari andalús a qui li va tocar la grossa tres vegades seguides, fa uns anys.

L’adjectiu màxim no m’agrada. Fa temps hi va haver a la Gran Bretanya i a Catalunya uns empresaris que van rebre el nom de strippers. El que feien era liquidar una empresa i, amb la venda dels terrenys on hi havia els magatzems o els serveis centrals, aconseguien un benefici d’aquella inversió. Abans, és clar, havien de liquidar tota la plantilla. Aquest sistema de benefici màxim el qualifico simplement d’immoral.

No sé com expliquen el concepte a les escoles d’administració d’empreses. Hi ha el benefici màxim tradicional, que consisteix a treure la màxima rendibilitat de les màquines i del personal, introduir una nova logística que permeti produir més amb el mateix personal i el mateix horari de feina, etc. Però és evident que molts empresaris –els capitalistes–, un cop aplicats els sistemes tradicionals per aconseguir el màxim –paraula màgica– de beneficis, pensen en els sistemes no tradicionals. És quan es creen hòldings domiciliats a Luxemburg o a Maryland, que tenen el 100% de les accions de l’empresa a Catalunya o a Espanya. El traspàs de beneficis d’un lloc a l’altre pot reduir l’impost de societats que paguen. Hi ha una pila d’empreses catalanes en aquestes condicions, que no han sortit als diaris quan s’ha parlat d’empreses espantades pel procés, pel govern espanyol o pels accionistes.

El concepte benefici màxim hauria de desaparèixer de les condicions bàsiques del capitalisme, ja que difícilment és compatible amb el benefici màxim dels obrers. El benefici màxim, segons el meu parer, s’obtindria quan els capitalistes propietaris i els obrers gestors participessin proporcionalment d’aquesta plusvàlua extraordinària.