“És cruel sentir que això és el que t’ha quedat”
Cobra de pensió 637 euros, té una hipoteca i “el pitjor” és quan arriben els impostos anuals
Amb 67 anys, María Asunción Alegret continua estudiant i fins i tot vol apuntar-se a alguna activitat que organitzi la Universitat de Barcelona. “Segur que allà trobo coses, soc molt extravertida i polifacètica i m’encanta aprendre”, explica. El 2012, quan es va quedar a l’atur per culpa de la crisi, va fer cursos “de tot”, en aquest cas per necessitat. “Tenia 60 anys i em vaig haver de posar al dia, com, si no, havia de trobar feina?”, relata. Però no només no en va aconseguir, sinó que, quan va anar a parlar amb els tècnics de la Seguretat Social, li van aconsellar que es jubilés, encara que ara s’adona que la recomanació la va perjudicar perquè: “En fer-ho anticipadament em van baixar molt els diners.” “Treballava des dels 15 anys i tinc el lapsus de 5 anys de quan vaig ser mare –té tres fills–, però després vaig tornar a la feina i amb tants anys cotitzats tenia dret a la jubilació. El problema és la paga que m’ha quedat, 637 euros”. “Potser s’han equivocat”, va pensar quan li van fer els números.
Alegret sempre ha treballat amb discapacitats i tenia plaça d’interina a la diputació general de Saragossa, però en tornar a Catalunya no li van convalidar la plaça perquè no tenia el nivell exigit de català. Així que va encadenar diverses feines i, quan als 60 anys va perdre l’última, de consultora, i forçada per les circumstàncies va començar a preparar la seva jubilació, va descobrir que en més d’una empresa li havien computat les vuit hores que havia fet diàriament com a mitja jornada. Els companys de la Marea Pensionista li han explicat que molts més companys s’han trobat amb la mateixa desagradable sorpresa. Hi ha qui ha anat a judici per denunciar-ho i ha guanyat, però és una pràctica empresarial difícil de provar, així que ha acceptat el que li ha passat i la paga que li ha quedat. “Vaig començar cobrant 625 euros i ara són 637, és terrible perquè pago una hipoteca”. De fet, ella, que sempre ha estat una dona amb empenta i resolutiva, ara reconeix a desgrat que depèn econòmicament de la seva parella. “El pitjor és quan venen els impostos anuals o l’assegurança del cotxe, si estigués sola hauria de rebre ajuda dels serveis de l’Ajuntament o vendre el pis”, reflexiona per concloure: “És molt cruel que em diguin que això és el que m’ha quedat després d’haver treballat tants anys i d’haver pujat tres fills amb carrera.”