“Un cop proves el vestit a mida, ja no en vestiries cap altre”

Tinc 46 anys i t’asseguro que de la meva franja d’edat soc l’únic que hi ha a Catalunya. De fet, a part de mi, de sastre autèntic només en queda un altre: un senyor de 76 anys que treballa al Santa Eulàlia de Barcelona. El sastre autèntic és el que ho fa tot: talla, cus, emprova i retoca. N’hi ha que es fan dir sastres i l’única cosa que fan és tallar.

Jo soc la tercera generació familiar. Quan tenia nou anys el meu pare ja em feia treballar amb ell. Això em va donar una experiència i un bagatge que han estat fonamentals. M’hi dedico professionalment des de fa vint anys.

A Valls havíem arribat a ser disset sastres, i ara estic sol. No hi ha hagut relleu. El meu pare tampoc no ho veia gaire clar, que jo m’hi dediqués, però a mi aquesta feina sempre m’ha agradat i soc tossut. En el meu cas, amb només vint anys ja sabia fer anar l’agulla. S’ha de començar de molt jove perquè si no, caldria fer una carrera molt llarga per aprendre tot el necessari.

El terme sastreria dona prestigi perquè s’equipara a qualitat, a cosa ben feta. De llocs on venen vestits ja fets, n’hi diuen sastreria, però no és real.

Suposo que n’hi podríem dir així, sí. A Madrid s’està impulsant una iniciativa per identificar el sastre autèntic amb un segell acreditatiu, que no hi hagi dubtes. Però no té gaire èxit. Com que som pocs, no tenim gaire força.

És molt difícil fer-hi negoci. A Madrid sí que funciona bastant perquè allò és com un gueto. Hi ha molts polítics i moltes grans empreses, i la sastreria a mida es valora. Aquí, a Catalunya, és més complicat perquè l’estil és un altre. Hi ha la concepció que amb una americana una mica arreglada ja en fas prou, no cal anar amb un vestit a mida per anar arreglat. En canvi, a Madrid la filosofia és una altra. Jo vaig trobant clients, però la majoria de feina que tinc m’arriba de fora de Catalunya. També haig de dir que jo trio la meva manera de treballar. Tinc un proveïdor, Holland and Sherry, que a cada país té un showroom, un espai on exposa les seves novetats, i et dona la possibilitat d’usar-lo per a captar clients. És útil per a internacionalitzar-se. Jo no ho faig, però tinc un company a Nàpols que sí que ho aprofita i treballa molt.

Jo no faig més de quinze vestits a l’any. Però és que no tinc mà d’obra que m’ajudi, m’ho faig tot jo. Abans a la sastreria teníem gent que cosia per a nosaltres, i podíem abastar més.

Americana i pantalons et surten a partir de 2.000 euros. En els darrers dos anys els preus s’han apujat. Abans feia vestits més barats, fins al 2008 la majoria de vestits que venia rondaven els 600 euros. Entregava uns 70 vestits a l’any. Treballava amb teixits més econòmics, i de vestits més cars en feia molt pocs. Però va esclatar la crisi i vaig passar de fer 67 vestits a l’any a fer-ne només sis. Me’n vaig anar a treballar a El Corte Inglés, que va obrir la secció de sastreria a mida, però un temps després vaig plegar. Vaig decidir que m’havia de reconvertir, que el format de vestit senzill no funcionava i que em calia arribar al client amb més poder adquisitiu. Vaig fer-me un lloc web, vaig activar-me a les xarxes socials i m’ha anat bé, perquè molta gent m’ha conegut a partir d’aquests canals. Em fan preguntes inclús des d’Austràlia. Ara bé, molts només pregunten i no compren res.

Absolutament. Però un vestit a mida és un concepte diferent, un cop el proves ja no en vestiries cap altre. No et fa sentir incòmode, de cap manera. A un nuvi li vaig fer un vestit a mida i quan se’l va venir a emprovar l’acompanyava el seu pare. Va dir-li que li anava estret i que no podria ni ballar. El dia del casament jo hi era perquè m’havien convidat i el nuvi se’m va acostar i em va dir que al·lucinava perquè s’hi trobava molt a gust.

Un pantaló no s’ha de descosir, però són coses que poden passar. De tota manera, Guardiola és un exemple de persona que no vesteix a mida però que la roba que porta li queda molt bé.