Anar contra un Estat

Parlo com a economista, no com a polític. El resum del que penso és molt senzill: Catalunya no pot enfrontar-se sola a l’Estat espanyol. Si ho fem, tenim la derrota assegurada.

Parlo d’economia, perquè és per aquí per on l’Estat ens pot escanyar més fàcilment i més discretament. Fa anys que el professor Ramon Trias Fargas va parlar de l’asfíxia financera. S’exerceix de diferents formes, són pressions indirectes i difícilment es podran exhibir com a proves de la repressió de la qual tant parlem ara. En mencionaré algunes.

1. Els diners recaptats pels impostos van tots a Madrid, amb l’excepció de les recaptes municipals, que tenen una relativa importància. A l’hora de distribuir-los, l’Estat pot fer els seus càlculs, que la Generalitat no pot comprovar, perquè no té competències. El resultat fa anys que dura en forma d’una forta diferència entre els diners recaptats a Catalunya i els diners que ens correspondrien en forma d’inversió en infraestructures o de mil obres que el govern català posi en marxa.

2. Un segon element és el retard en els pagaments, que pot oscil·lar entre uns dies i uns anys. La burocràcia de l’Estat és lenta per naturalesa. Si és lenta de forma natural, es pot incrementar la lentitud, sense grans esforços. Les persones encarregades de tirar endavant els expedients han pres vacances per visitar les piràmides d’Egipte o les meravelles del parc de Yellowstone als Estats Units. Si això passa sense cap intenció al darrere, encara passa més si no es dona cap pressa.

3. Com tots els ingressos procedents de la Unió Europea passen per la caixa de l’Estat, els ajuts per a l’agricultura es poden pagar quan es vulgui.

4. El mateix es pot dir de determinades infraestructures que són indispensables o urgents per a l’economia catalana. Em refereixo a les inversions en rodalies de l’àrea de Barcelona que corresponen a la Renfe pública, i al corredor mediterrani, una infraestructura que clama al cel i que en qualsevol país seria una inversió prioritària.

5. Retirant de les entitats bancàries catalanes –CaixaBank i Sabadell– els dipòsits d’entitats públiques, que representen milers de milions d’euros. Ja ho fan fet darrerament i les dues entitats financeres han hagut de canviar la seu catalana per una de fora de Catalunya.

6. Hisenda té la facultat d’inspeccionar les declaracions de renda de les persones físiques i els rendiments de les empreses. Ja ho han fet en altres moments –en tinc experiència–, però poden incrementar-les i augmentar la severitat en les inspeccions. Amb ganes de fer mal, les empreses o les persones vinculades al procés es trobaran amb els inspectors. I vostès creuen que no trobaran res? Contra les sancions es pot recórrer, però abans has de pagar. No és aquest un argument que faci callar les empreses.

La gràcia de tot això, que no té cap gràcia, és que tots aquests sistemes s’apliquen des de fa temps, però no resulta difícil donar un parell més de voltes al mocador que asfixia. I no he mencionat el que passa a nivell personal o empresarial.

Es parla d’internacionalització del procés català. Algunes coses poden quedar clares per a la justícia europea, però les que he mencionat no poden servir mai com a argument de defensa, perquè no es pot demostrar la relació directa entre les intencions polítiques i unes activitats que difícilment es poden presentar com a sancions.