El govern de Sánchez

Avui el que ens hauria d’interessar, i en algun cas preocupar, és el passat professional o allò que ara en diuen motxilla dels nous ministres. La vicepresidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, és la que té la frase més surrealista que mai hagi pronunciat un ministre en actiu. En una entrevista a l’ABC del 24 de maig de 2004 va dir: “Estem manipulant diners públics, i el diner públic no és de ningú”. Una bona presentació per a qui té responsabilitats ministerials.

Hem de reconèixer que el govern de Pedro Sánchez no és un govern improvisat ni fet en dos dies. Semblaria més la culminació d’una operació molt ben preparada per la profunditat de les institucions espanyoles, les grans empreses i la monarquia, astorats pel desprestigi internacional i l’esfondrament institucional de l’Espanya del 1978. El desprestigi és tan gran que ja ningú s’alarma quan un jutge de Bèlgica cita a declarar el magistrat Llarena, ni que la monarquia hagi perdut Catalunya i cada vegada s’escampi més per Espanya el “fer república” dels catalans.

Les polítiques econòmiques del govern Sánchez no seran gaire diferents del PP, malgrat el discurs de l’oposició. Ara es trobarà en l’ètica del poder i no de les conviccions, i d’entrada acceptar els pressupostos del PP ja és tota una declaració d’intencions; però, si ens hi fixem bé, el control i el poder de l’economia del nou govern el tindrà la ministra Nadia Calviño, ministra d’Economia a qui el president Sánchez li ha donat tot el poder econòmic fent-la presidenta de la comissió delegada, fet que vol dir que serà la cap dels sis ministeris econòmics, i a més s’ha suprimit l’oficina econòmica de la presidència. És una ministra molt preparada que fins ara era la directora general de Pressupostos de la Comissió Europea. Amb aquest nomenament s’envia un missatge molt clar d’ortodòxia en el control del dèficit, molt important especialment en aquests moments de dubtes a Itàlia, i s’hauran de negociar els fons de cohesió, els fons agraris per als pròxims set anys amb uns pressupostos afectats pel post Brexit.

L’altra ministra econòmica és la d’Hisenda, la doctora en medicina María Jesús Montero, una exmilitant comunista que es va incorporar al govern d’Andalusia el 2002 amb la presidència de Manuel Chávez, com a consellera de Salut i Benestar Social. El president José Antonio Griñán la va nomenar consellera d’Hisenda i Susana Díaz la hi va mantenir. A banda del que pugui sortir amb el tema dels ERO, va mantenir el dèficit controlat i va ser molt activa reclamant un nou finançament autonòmic. De fet, va confeccionar una proposta acceptada per tots els presidents dels partits de l’oposició que reclamava al govern espanyol un increment de 16.000 milions d’euros –4.000 dels quals eren per a Andalusia– i un increment en el percentatge de recaptació dels impostos estatals. Ara serà ella la que haurà de posar en marxa les negociacions per al nou finançament autonòmic. La ministra Montero també assegura a la presidenta andalusa un control de les negociacions que es puguin fer amb Catalunya.

El meus dubtes són si l’equip econòmic català estarà a l’altura de l’espanyol per negociar i debatre sense sortir-ne escaldats. Tinc molt present el cara a cara de José Borrell i Oriol Junqueras, en què, sincerament, vaig sentir vergonya. Un debat que si el vicepresident s’hagués preparat una mica el podria haver guanyat perfectament, tal com hem vist en els diferents articles i tuits del professor Sala i Martín i, fins i tot, en l’article de fa pocs dies del professor Guillem López Casasnovas publicat al diari Ara en el qual exposava les males arts de debat de Josep Borrell. I en aquests moments necessitem molta eloqüència i molta precisió per tombar les fal·làcies dels adversaris.

De totes maneres, per a mi, cap conseller ni polític català hauria de voler debatre amb José Borrell, perquè el seu nivell de cinisme i de sofismes a l’hora d’argumentar obligaria l’adversari a baixar a la seva altura i mai no hi arribaria.