Obrir el meló

Pels immobilistes sembla que l’expressió “obrir el meló” és fer un pas cap a un indret no controlat i justament en aquesta por és on rau molt sovint l’excusa amb què es justifiquen els que volen que res no canviï. Ho hem vist cada vegada que algú proposava una reforma de la Constitució, que els més instal·lats i temorosos de perdre poder i prebendes justificaven la seva negativa en la por d’iniciar un procés que, una vegada en marxa, se’ls descontroli. Els més sibil·lins afegeixen en la demanda prèvia un alt consens polític (s’entén que volen dir dels partits polítics majoritaris) obviant que al final qui ha de donar-hi el consentiment és el cos electoral amb un referèndum.

Però heus ací que de vegades el meló rep un cop des de dins i uns intrèpids poden contemplar la llum de fora. Pot ser que els controladors de les essències del meló vegin aquesta gosadia com un atreviment d’un grup d’il·luminats insolidaris que han tingut una mena de deliri febril i que una vegada recobrin la consciència tot torni a ser com era. Però resulta que de vegades aquests gestos en generen d’altres, i d’altres, més d’altres fins que s’esdevé un clam. No ens estranyi doncs que aquest “fem república”, ja normalitzat aquí, prengui a Navarra, a Vallecas o a Andalusia i es pugui anar estenent. El meló s’ha obert una mica, per més que vulguin aturar-ho.

Una vegada el meló obert, hem vist la realitat més crua de l’economia, de la política, de la judicatura, de la monarquia, de la justícia, de l’exèrcit, d’algunes institucions, de les forces de seguretat i, fins i tot, de la democràcia. Tot ha supurat de dins d’aquest meló i n’ha quedat al descobert el baix nivell de qualitat. Els catalans hem descobert la fortalesa de la nostra economia, ja que, malgrat tots els intents polítics i econòmics de boicots i de descrèdit, fa més de tres anys que creixem per sobre del 3% i continuem sent un pol d’atracció de multinacionals estrangeres amb inversions d’alta tecnologia.

Tota aquesta energia productiva està en mans d’empresaris independents i refractaris a les pressions polítiques espanyoles, i aquesta mena d’independència de fet l’hem descobert i provat amb l’esberlament del meló i ens ha de servir per potenciar més una política forta d’industrialització i persistir en la internacionalització i afavorir que les empreses catalanes creixin en volum. Necessitem empreses catalanes mes grans. Com més fortes siguin la nostra economia i la nostra industria, més forts serem políticament. De moment ja els hem mostrat que som capaços de créixer sense ells, i fins i tot contra ells.

Però l’obertura que hem fet del meló també ha mostrat a tot el món la qualitat de la política, de la justícia i de la monarquia. Tenir el magistrat Llarena citat per declarar davant d’un jutge belga és un fet tan excepcional com impossible d’explicar democràticament. O que Espanya s’hagi d’explicar en un contenciós pels Drets Humans a l’ONU és una mostra de la qualitat democràtica del país.

Aquest allargassament del meló ha tingut molts efectes secundaris. La monarquia ha perdut Catalunya amb el discurs de part del 3 d’octubre. Difícilment els catalans ho oblidarem i ja quedarà per a la història d’un altre Felip. Com tampoc oblidarem el “a por ellos”, les persecucions policials, els empresonaments d’innocents, el discurs dels partits polítics neofalangistes, els insults humiliants, l’extrema dreta, les cloaques de l’Estat,... i tots aquests efectes secundaris hi són per quedar-se. El país ja no és el que era, ni tornarà a ser-ho.

El president Pedro Sánchez no ha tingut l’autoritat suficient davant dels seus per reunir-se ràpidament amb el president Quim Torra i tractar el tema més greu i urgent que té Espanya, segons paraules seves. I ho vol fer rebaixat en el decurs d’unes trobades amb totes les autonomies per ordre d’antiguitat. Café para todos.

Tampoc ha tingut l’autoritat per ordenar el trasllat dels presos polítics a presons catalanes i mitigar aquesta injustícia. Aquest gest només depèn d’ell i del seu govern, la llei els és favorable.