Massa tacticisme

Precisament en els moments de crisi, cal tenir una estratègia molt clara, i actuar amb perseverança i fermesa. Els canvis radicals i continuats són un senyal clar de desconcert, d'improvisació i d'un excés de tàctica, però mai una evidència d'estratègia. La vicepresidenta Elena Salgado, quan li van preguntar pels continus canvis del president Zapatero en matèria econòmica, va dir sorprenentment que no eren improvisacions sinó una mostra d'agilitat. Ja estem acostumats que tots els membres del govern –Celestino Corbacho n'és un mestre– facin declaracions mancades del mínim respecte a l'auditori, puix que amb les seves intervencions evidencien el menyspreu que tenen per tots nosaltres. Però evidencia la incomoditat.

Sigui com sigui, després de les primeres envestides dels mercats internacionals sobre la nostra solvència i els continuats articles econòmics que posen en dubte la capacitat d'Espanya per sortir de la crisi, i fins i tot del president Zapatero i el seu equip econòmic, el govern ha vist que estem en un món global i l'efecte narcotitzant del talante, més enllà de les nostres fronteres, és innocu. I s'han trobat de sobte que el problema s'ha internacionalitzat i ara les coses van seriosament. I, amb un retard de més de dos anys perduts, el govern ha cridat a la unitat per tal de neutralitzar les embranzides foranes. Així doncs, la recerca de diàleg no surt d'una voluntat governamental, sinó d'una necessitat imposada. El govern de Zapatero està bolcat totalment al curt termini i el tacticisme electoral, i aquesta genètica ara li complica molt la possibilitat d'un gran acord, perquè suposa entrar de ple en el terreny de l'estratègia, un hàbitat on no se sent còmode perquè pot suposar, si realment fem les coses bé, conflictivitat i enfrontaments amb els sindicats i això sempre comporta un desgast polític. És cert que els sindicats haurien de ser els primers a apuntar-se a un gran acord per combatre la crisi, però els nostres sindicats majoritaris tenen com a únic objectiu, protegir i defensar els que treballen, i els més de quatre milions d'aturats no són el seu problema.

Si hem de fer entre tots una estratègia potent per sortir de la crisi, un dels primer punts a considerar ha de ser el de mesures per incrementar fortament la productivitat, que és la mare de tots els problemes. I sorprenentment no s'ha vist cap proposta. Mai com ara havíem tingut tanta gent altament qualificada, i la productivitat ha baixat. Això vol dir que no només és per la via de la formació que augmentarà la productivitat, sinó també amb altres ítems, com ara infraestructures modernes, reduir l'absentisme laboral escandalós i que, segons l'Institut d'Empresa Familiar, és el principal obstacle per incrementar la productivitat (l'absentisme laboral té un cost anual de 13.000 milions d'euros, que és l'1% del PIB). De moment, sembla que la proposta governamental estrella sigui intentar que allò que va ser el problema ara sigui la solució, i això mai no funciona.