Íbex 35

L’Íbex 35 té mala fama entre els sindicats obrers i partits d’esquerra. Demostren així la seva poca simpatia que tenen a les grans empreses espanyoles, les 35 que cotitzen més a borsa. Personalment, estic d’acord amb aquesta actitud, però faria distincions entre elles: algunes em semblen profundament antipàtiques, altres no les conec prou bé com per fer-me una opinió, i finalment algunes em resulten simpàtiques. Posaré un exemple de cadascuna d’elles: puntuaria molt baix en simpatia el Banc de Santander i ACS, la constructora de Don Florentino, el president del Real Madrid. En aquest darrer cas accepto que alguna cosa hi té a veure el futbol, però també el dipòsit de gas al delta de l’Ebre. No conec gaire Amadeus i Merlin Properties. I tinc simpaties per CaixaBank, Banc de Sabadell i Grífols. Quan parlo de simpatia no em refereixo al caràcter dels seus dirigents, sinó a la capacitat que tenen aquestes empreses de fer un servei a Catalunya. I a la inversa, és clar.

Catalunya, la primera en indústria i en moltes coses més –té el 20% de la producció de l’Estat i entre un 25% i un 28% de les exportacions, amb un 6,5% del territori–, només té una empresa d’aquestes 35, si mirem el seu domicili social. Després de l’escampada general, provocada per la marxa del procés i especialment per les recomanacions –i alguna cosa més que recomanacions– del nostre estimat govern espanyol de l’època Rajoy, només ens queda Grífols, l’empresa que va començar amb derivats de la sang i que ara s’ha especialitzat en productes farmacèutics i hospitalaris. Com ha canviat el món! Al voltant dels anys seixanta, quan jo treballava a la banca, Grífols va fer suspensió de pagaments i ara és la primera empresa industrial catalana, domiciliada a Barcelona, i amb un percentatge majoritari dels seus productes venuts a l’estranger, gràcies a una important filial als Estats Units que va comprar fa uns anys.

L’acusació principal que es fa contra les empeses de l’Íbex 35 és que tenen un poder polític, paral·lel al seu poder econòmic. Això és veritat. Només cal recordar la sentència absolutòria relacionada amb els abans esmentats dipòsits de gas, al mar, davant del delta de l’Ebre. Si hagués estat Gas Natural –ara Naturgy– hauria cobrat de l’Estat fins els dinars dels que treballaven a la plataforma. El Santander va demostrar la seva força política quan els Botín, que són els que manen, donaren a conèixer que tenien 600 milions de pessetes a l’estranger, no declarats a Hisenda, que l’avi Botín havia dipositat, per si els republicans –els “rojos”– guanyaven la Guerra Civil. Aquesta és l’excusa, si més no, que van donar els seus descendents. Els Botín van regularitzar els diners amb Hisenda i tal dia farà un any.

Un altre argument contra les empreses de l’Íbex 35 són els ingressos milionaris dels alts executius. Aquest és un problema general a les grans empreses. Si estàs a la finestreta d’una oficina qualsevol del banc et podràs comprar una barca de rems, al cap de 30 anys de treballar. Si ets alt executiu, al cap de dos anys pots comprar-te el Titànic i un parell de màsters a la Universitat Rei Joan Carles de Madrid. Exagero, és clar, però la realitat és igualment estúpida i pròpia d’una democràcia com la nostra, que és gràcia, però no demo. Que Déu perdoni els pecats de l’Íbex 35. A mi em costa.