Catedrals del mar i del cotó

Ja em permetran que comenci amb un joc de paraules. Vaig veure el primer capítol de La catedral del mar, una versió de la novel·la d’Ildefonso Falcones, i vaig recordar un llibre que vaig escriure fa uns anys titulat Les catedrals del cotó. El capítol televisat de La catedral del mar no em va agradar: massa sang i fetge, i un marc històric molt discutible, tot i que no soc medievalista. Individualment es podien donar els fets que s’expliquen però acumular-los en un moment donat dona una visió totalment incorrecta. Hi havia senyors bons i dolents, com a tot arreu. Presentar-los com a bèsties adelerades per carn fresca i la violència portada al límit no és història, sinó novel·la amb poc respecte per la realitat històrica.

Per curiositat, he buscat referències de l’autor i encara m’he desanimat més. He trobat que és persona propera al Partit Popular, que és l’escriptor preferit per Mariano Rajoy, i que el 2018 la fiscalia en demana nou anys de presó per desviar beneficis cap a paradisos fiscals i no declarar-los. Ara entenc per què tots els seus llibres han estat escrits en castellà i que declari: “En Cataluña no soy ni catalán ni escritor.” Per descomptat, aquest advocat i escriptor barceloní està ferotgement oposat al que en diem “el procés”. Per no posar-me de mal humor, em sembla que deixaré La catedral del mar, tot i que considero que Santa Maria del Mar és el millor exemple del gòtic català i una pura meravella.

Torno al meu tema. Els escriptors i guionistes catalans tenen una especial tendència a oferir-nos comtes Arnau, crits de “desperta ferro”, el guapíssim Jaume I –que no era fill del seu pare oficial segons una autoritat com Riquer– i personatges i fets de l’edat mitjana. Suposo que ho fan perquè consideren que aquells van ser anys gloriosos per als catalans, tot just sortits del niu. Potser és veritat, però obliden que un altre gran moment de la història de Catalunya va ser el de la seva industrialització durant el segle XIX, principalment. Modèstia a part, em sembla que conec millor el procés d’industrialització català que no pas el senyor Falcones l’edat mitjana del nostre país.

Em sorprèn moltíssim que escriptors i guionistes catalans hagin marginat el segle XIX català, ben a tocar. Si seguim així, aquest ens resultarà més desconegut que el segle XIV barceloní segons la versió del senyor Falcones. La Catalunya actual és el resultat de la industrialització, un exemple únic al sud d’Europa, i conté tot el que un escriptor o director de cinema pot demanar: disputes familiars, traïcions, guerres, bons, dolents i més dolents encara, així com sants barons, etc. Es podrien fer històries novel·lades o novel·les amb un fons històric correcte amb elements poderosos en el guió.

Fa més de vint anys vaig proposar a TV3 que estudiessin fer una història de la industrialització catalana. La meva proposta tenia al darrere la bona disposició a col·laborar de les llumeneres universitàries d’aquesta història econòmica. La resposta no va ser ni estudiada, de manera que em vaig dedicar a altres afers.

Les catedrals del cotó i d’altres no tenen l’espiritualitat de Santa Maria del Mar, però van assegurar el futur econòmic dels catalans. Si nosaltres som com som –inclòs el senyor Falcones, que per mi és un escriptor i català–, és gràcies a uns empresaris que es jugaven els seus diners, que treballaven molt i que no acostumaven a fuetejar fins a la mort cap dels seus obrers. I menys una camperola, com en el primer capítol de La catedral del mar. Els catalans no hem estat mai tan bèsties, com a comunitat.