L’economia, en segon terme

El procés sobiranista ha deixat l’economia en segon terme i això no és bo. L’economia catalana, és clar, perquè l’espanyola i especialment Madrid estan guanyant posicions. Soc sobiranista, independentista i el que vulguin. M’avergonyeix un Estat que tanca a la presó bons amics i un Tribunal Suprem que els jutja, quan més aviat ho hauria de fer als guàrdies civils que donen falsos testimonis a carretades. I un president de la sala que fa el seu paper, però acabarà fent el que s’espera d’ell.

Demanaria als responsables de l’economia de Catalunya en el govern de la Generalitat que no vagin a Waterloo, que no visitin els presos, que no assisteixin a manifestacions o actes sobiranistes i que es dediquin plenament a l’economia catalana. L’Estat espanyol és molt fort i una situació afeblida de l’economia catalana serà un trumfo per a ell.

Déu em guardi de buscar responsabilitats personals, ja que l’economia catalana està en les mans de molta gent, des del president de la Generalitat fins a la telefonista de Palau. Tot indica que no hi ha política econòmica, no hi ha normes que surtin del govern i el seu paper queda en mans de les patronals, que no són pas independentistes, amb algunes excepcions.

Posaré un exemple. Què s’ha fet contra el trasllat forçat del domicili social de les grans empreses fora de Catalunya, forçat per una trucada del rei dels castellans? Res, em sembla. I va ser una mesura que pot tenir molta importància en el futur. La Borsa de Barcelona es queda sense empreses que hi tinguin la seu social i pot suposar la seva ensorrada si no es prenen mesures compensatòries. Això i l’aplicació del 155 poden suposar una recentralització d’Espanya, com la que teníem amb el franquisme. I mentrestant, nosaltres estarem discutint el paper dels Mossos d’Esquadra i crearem noves divisions. No conec cap país que hagi parlat tant d’unitat i cap país més dividit que el nostre. Ningú vol una Catalunya independent sense força econòmica, que es convertiria en un estat súbdit de l’Estat espanyol. O com a mínim, jo no la vull.

No estic a favor d’un govern intervencionista, però sí d’un govern que elabori una estratègia per a les empreses catalanes, que estudiï les possibilitats d’un suport públic a capital i treball i mantingui diàleg constant amb les patronals i els sindicats. I en aquest moment no veig que hi hagi diàleg, perquè el govern està pendent de Waterloo, de la UE, de les discussions al PDeCAT, de les discussions a ERC, i entre els socialistes. Es creen institucions com la Crida, que ningú sap què és. Mentrestant, els empresaris catalans s’acostumaran a anar a Madrid i no a la plaça de Sant Jaume. Ja ho havien fet durant molts anys i no els vindrà de nou.

El procés serà molt llarg, si tot va bé. I jo espero que vagi bé, perquè Espanya dona prou mostres del que farà amb nosaltres, si la deixem fer. I Catalunya necessita una economia forta, com la que s’estava construint fa uns anys. Però ara l’economia ha quedat en segon terme. Els polítics catalans i la mateixa població catalana es cansaran abans que el govern i la població espanyola. Catalunya té bons economistes, però ara estan tots donant classes a la Universitat. No podrien deixar l’economia en mans d’un Andreu Mas-Colell o d’un parent seu?