La morositat com a via per finançar-se
Els alts nivells d'impagaments i els ajornaments en els rebuts resten competitivitat i fan més vulnerable l'empresa catalana
impedirà que l'acord entre el proveïdor i el client alteri el termini
En aquest escenari actual caracteritzat per la dificultat d'accedir a recursos econòmics, la pràctica de finançar-se a costa del proveïdor ha assolit una nova dimensió. Els impagaments i la morositat, històricament molt desbocats al nostre país, han arribat a nivells d'alerta, ja que són al darrera de moltes declaracions d'insolvència.
Segons un estudi recent d'Intrum Justitia, el 2010 les pèrdues per impagaments a l'Estat van créixer un 4% respecte del 2009 i representen uns 26.400 milions d'euros. Més optimistes són els resultats de l'índex de Crédito y Caución d'incompliment, que des de fa dos trimestres registra un descens del nivells d'impagament després de la punta de començaments del 2009. La companyia espanyola del grup Atradius estima que tot i els interrogants globals que persisteixen, com ara el de la reactivació del crèdit financer, els riscos d'impagaments en les vendes a crèdit estan tendint a una estabilització progressiva. Tot i aquests bons senyals, fonts de Crédito y Caución reconeixen que l'entorn ha canviat radicalment i, en relació amb els d'abans de la crisi, els nivells d'impagaments s'han multiplicat per tres.
Per aquesta raó, les companyies que asseguren el risc d'impagament han hagut de reinventar el negoci. «L'assegurança no pot modificar la realitat, el que pot fer és mesurar-la i adaptar s'hi», expliquen des de Crédito y Caución. Una de les conseqüències és que s'ha retallat el crèdit mig cobert per client, que va passar de 7 milions, el 2007, a 5,4 milions el 2008. A més, s'han sofisticat els procediments d'anàlisi de les empreses i s'han creat mecanismes d'alerta per detectar gairebé a temps real els problemes de pagament. «Els estudis històrics sobre les empreses ja no tenen el valor que tenien; el bon comportament en el pagament no és garantia de pagament futur», afirmen les mateixes fonts.
COST SILENCIÓS.
En aquests moments de dificultats financeres, els costos que comporta la morositat podrien significar ingressos per a les empreses: «Es milloraria l'actiu circulant i es reduiria la necessitat d'endeutar-se amb el banc», hi afegeix Brachfield. La conseqüència del contrari és una empresa més vulnerable i menys competitiva que les de la resta d'Europa.
Cal pensar que a l'Estat francès, sense anar més lluny, la loi de modernisation de l'economie (LME), aprovada el 4 d'agost del 2008, va dictar uns terminis de pagaments màxims de 60 dies i de 30 per a les administracions. Des de l'entrada en vigor de la llei, els terminis estan disminuint considerablement fins a situar-se en uns 54 dies el 2010.
D'acord amb els principis bàsics de l'LME, el 9 de juny, el Senat espanyol va revisar i donar el vistiplau a la reforma de la llei contra la morositat. La modificació que la cambra alta va fer del redactat aprovat pel Congrés ha estat aplaudit per la Plataforma Multisectorial contra la Morositat, una agrupació d'organitzacions sectorials que ha fet bandera de la lluita contra la reducció dels terminis de pagament.
El nou text fixa en 60 dies el termini màxim de pagament (30 per a les administracions), a comptar des de la data de lliurament de la mercaderia i sense que sigui possible cap acord entre les parts per modificar-lo. Entraria en vigor l'any 2013 de manera progressiva. «Falta ara el difícil repte de posar en pràctica amb la màxima ambició una llei que hauria de millorar la situació de milers de pimes i autònoms i reequilibrar les regles del joc a l'Estat espanyol», ha manifestat el portaveu de la plataforma, Antoni Cañete.
LES XIFRES
Per què escurçar els terminis de pagament?
Pere Brachfield / Director del Centre d'Estudis de Morosologia d'EAE Business SchoolCal tenir en compte que la morositat i els terminis de pagament excessivament dilatats ocasionen elevades càrregues financeres a les empreses catalanes; aquestes han de mantenir una gran inversió en els seus actius corrents en forma de saldos de comptes per cobrar. Aquesta sobreinversió forçosa i permanent en deutors comercials implica uns increments de les NOF (necessitats operatives de fons). Les NOF eren tradicionalment sufragades amb finançament bancari a curt termini: pòlisses de crèdit, descompte d'efectes comercials, factoring, anticipament de factures o confirming. En períodes difícils, els diners per finançar els actius corrents s'han convertit en un bé no només costós, sinó també escàs. Consegüentment, les necessitats de finançament de circulant i els costos financers que suporten les empreses catalanes són molt més grans que els que tenen les d'altres països europeus. Per tant, els seus beneficis minven i la seva rendibilitat disminueix. En conseqüència, són menys competitives i molt més vulnerables a la crisi financera que les d'altres països.
Posem per exemple dues empreses que competeixen a Europa amb el mateix producte i dimensions similars. Una de les empreses es troba a Perpinyà, factura 12 milions d'euros a l'any i el seu període mitjà de cobrament és de 54 dies. El saldo mitjà en comptes per cobrar és de 1.800.000 euros, cabal que ha demanat prestat a entitats bancàries a les quals paga un 6% d'interessos. Consegüentment, el cost financer anual d'aquesta empresa de la Catalunya del Nord és de 108.000 euros.
L'altra empresa es troba a Figueres; factura el mateix que la seva competidora de Perpinyà i el seu període mitjà de cobrament és de 101 dies. El seu saldo mitjà en comptes de clients és 3.366.667 euros, capital prestat pels bancs, als quals paga un 6% d'interessos. Per tant, el cost financer anual d'aquesta empresa és de 202.000 euros; o sigui 94.000 euros superior al cost del competidor de la Catalunya del Nord. Per això l'empresa de Figueres té menys beneficis nets, menys rendibilitat i és menys competitiva que el seu competidor a l'altre costat dels Pirineus.
