La lletra i la sang

Diu la saviesa popular a Castella que la lletra amb sang entra. Com a bon lleonès, el president Zapatero deu conèixer de sempre aquesta dita, però en les darreres setmanes l'està vivint en carn pròpia, descobrint el poder pedagògic de la coerció pura i dura. Ja era hora. Fa un mes, l'Ecofin i Joe Biden van avisar que no tolerarien més dilacions i van forçar un gir copernicà de la política econòmica i el desplegament a un ritme desconegut d'un veritable pla de reforma econòmica redactat nord enllà.

Molts analistes es lamenten davant la pèrdua de sobirania econòmica, però a Catalunya ens ha tocat la loteria. Com deia el general Custer dels indis, l'única política econòmica espanyola bona és la que no és espanyola. En el passat, la que va formular el Banc Mundial a partir de 1959 va ser molt millor que el desgavell especulatiu de Solchaga o la tómbola keynesiana de la senyora Salgado. En el darrer mes, totes les mesures favorables a l'economia catalana són les imposades per Alemanya: reforma laboral, austeritat pressupostària, transparència financera, pressió per vendre Aena, i eix mediterrani en lloc del València-Saragossa-Tolosa.  En canvi, les mesures lesives vénen totes de l'autonomia que encara té Madrid: pèrdua de les caixes Penedès i Laietana, la no-reforma financera o la política industrial al servei de grans constructores. Encara pot haver-hi algun entrebanc les properes setmanes, però, el nou rumb és l'adequat. Per aprofitar la conjuntura i passar d'administrar a governar, la Generalitat faria bé de mirar menys a Madrid i més a París i Berlín, enviant-hi de gira el president Pujol amb un bon programa de rellançament econòmic. Un altre savi ja ho deia: la política (també l'econòmica) o la fas o te la fan.