Transferència de tecnologia
Un petit empresari dels voltants de Barcelona il·lustrava recentment amb les seves paraules el vertiginós ascens industrial de la Xina. Deu anys enrere aquest empresari freqüentava les fires xineses i hi venia amb cert èxit les seves peces de caldereria. Fa uns cinc anys, els mateixos xinesos van començar a vendre els mateixos productes que l'empresari català havia fabricat durant dècades. Tot i que la qualitat xinesa no era tan bona, el baix preu justificava un cert risc per part dels clients. Fa tan sols uns mesos, un dels fabricants xinesos anunciava el seu propòsit d'obrir delegació comercial a Barcelona de la mà d'un eixerit i jove català d'origen xinès. Alhora, altres xinesos ja estan assajant el muntatge de les complexes màquines necessàries per fabricar les peces, una tècnica fins ara exclusiva d'alemanys i italians. En una dècada, doncs, la combinació de plagi i enginy havia situat els xinesos al capdavant d'aquell sector industrial, un fenomen que es reprodueix en molts altres casos.
Certament són legítimes i comprensibles les constants denúncies i queixes de l'empresariat català i europeu davant les còpies, plagis i enginyeria inversa tan habituals entre els xinesos. No podem oblidar, però, que espanyols i catalans també hem après d'aquesta manera durant molts anys. En són una prova els contenciosos judicials per l'ús de les marques Nike o Puma o les polèmiques Desigual/Custo i Pronovias/Rosa Clará.
Els xinesos han doblat la seva despesa en R + D sobre el PIB en els darrers quinze anys i avui dia es troben en un nivell semblant a l'espanyol (1,4% del PIB). El seu percentatge de població amb formació universitària s'ha quadruplicat en el mateix període.
El principal repte pels nostres empresaris és el fet que els avenços tecnològics són més efímers que fa uns anys. Internet i les TIC, la mobilitat geogràfica i la formació internacional permeten una més àmplia i ràpida difusió dels coneixements, però també multipliquen les possibilitats de plagi, o, simplement, d'aprenentatge arreu. Alhora, però, el potencial de creixement econòmic i, per tant, d'aplicació d'innovacions cal trobar-lo sobretot en els mercats emergents. Amb un sector de la construcció aturat a Europa, per exemple, al Mediterrani i al Pròxim Orient es faran 40 milions d'habitatges a la propera dècada i més de cent milions més a la Xina i l'Índia.
Moltes petites i mitjanes empreses catalanes mantenen intacte el seu esperit innovador però no poden explotar íntegrament el potencial de les seves innovacions si no és en mercats emergents, llunyans i complicats però molt dinàmics. Una alternativa és la transferència de la innovació a socis locals, sòlids i seriosos, perquè la fabriquin i distribueixin in situ per poder explotar el màxim potencial d'aquells mercats. Aquesta opció garanteix un rendiment als empresaris amb una mínima inversió i un risc controlat, ja que els mateixos xinesos són els més indicats per fer valer els seus drets davant les còpies dels seus compatriotes.
