Poques expressions han ressonat més a la zona euro que aquell “whatever it takes” (‘el que calgui’) de l’aleshores president del Banc Central Europeu (BCE), Mario Draghi. L’italià va pronunciar a Londres aquestes paraules el 26 de juliol del 2012, ara fa deu anys, en què anunciava que la institució faria “tot el que calgués per salvar l’euro”. “Creguin-me; amb això n’hi haurà prou”, hi va afegir. La declaració de Draghi va ressonar en els mercats en un moment clau: el cost de finançar els països de la perifèria europea havia augmentat a nivells insostenibles. Grècia semblava estar amb un peu fora de l’euro, mentre que l’Estat espanyol i Itàlia vivien sota dures mesures d’austeritat i amb una prima de risc desbocada que els impedia aconseguir finançament en el mercat a preus raonables, cosa que abocava ambdues economies a un possible col·lapse. Pocs dies abans, la prima de risc de l’Estat havia arribat als 650 punts, el punt més alt. L’eurozona estava en perill. L’estiu del 2012, Grècia, Portugal i Irlanda ja havien estat rescatades i a l’Estat s’havia intervingut el sector financer. Molts donaven per fet aleshores que també caldria un rescat total.

La declaració d’intencions de l’aleshores president del BCE va donar confiança als mercats i les borses van començar a pujar aquell mateix dia. Ara bé, les paraules no eren suficients i van arribar noves eines: el mecanisme europeu d’estabilitat –l’anomenat fons de rescat– i les operacions monetàries sense restriccions, que permetien al BCE comprar deute públic en el mercat secundari de països de l’eurozona sota certes condicions.

Això darrer va ser clau per mostrar als mercats que el BCE estava disposat a comprar deute dels països en risc de fallida, sempre que complissin una sèrie de requisits. El mecanisme no es va arribar a usar, però la seva vàlua va ser donar credibilitat a les paraules de Draghi, que feia pocs mesos que ocupava el càrrec. Paradoxalment, l’italià havia estat abans vicepresident europeu de Goldman Sachs, el banc que va ajudar Grècia a ocultar el seu dèficit a Europa.

Amb tota probabilitat, sigui el discurs més decisiu de la trajectòria de Draghi –juntament amb el pronunciat dimecres en anunciar la seva dimissió irrevocable com a primer ministre d’Itàlia–, i sens dubte ho és de la curta història de la zona euro. La intervenció de l’italià va ser efectiva perquè va evitar la descomposició de la zona euro, però va rebre les crítiques d’Alemanya i altres països pròxims a l’ortodòxia econòmica. Però aquestes accions també van tenir un cost, que s’ha mantingut tota una dècada. Els bancs han hagut d’aprendre a viure amb els tipus d’interès en el zero, amb baix creixement i alguns riscos associats a factors a què no estaven acostumats. Ara, el desè aniversari de les paraules de Draghi coincideix amb el gir de timó del BCE per deixar enrere l’època expansiva.