"Les balances fiscals no estan calculades"

Al Saló Goya del ministeri, el secretari d'Estat d'Economia i número 3 del PSC per Barcelona, David Vegara, analitza la situació econòmica davant el 9-M.

A les portes de les eleccions tothom veu la situació econòmica amb un diccionari diferent: crisi, recessió, desacceleració... En què quedem?
Vull recordar que al juny, quan només coneixíem que el primer trimestre del 2007 creixíem al 4,1%, vam sortir amb una previsió per al 2008 del 3,3%, quasi un punt per sota. La desacceleració estava prevista -i ho vam dir des del principi de la legislatura- per la normalització en la construcció residencial. Lògic en un país que construïa més vivendes que França, Alemanya i Itàlia junts. Després de l'estiu coincideixen una desacceleració als Estats Units, la crisi creditícia per les hipoteques subprime, l'augment dels cereals i del cru... Ens trobem en un moment de desacceleració, però l'economia espanyola està molt més ben preparada que en qualsevol altra ocasió. Eliminar els cicles no és possible, el que convé és tenir la capacitat de reaccionar quan les coses van pitjor.

I el millor és no fer res? Sabent que hi ha eleccions, ¿no és perillosa la paràlisi fins que es formi el nou govern?
És que dir que no s'ha fet res no és cert. Hem crescut el 3,7% en la legislatura, amb 3 milions d'ocupats i la taxa d'atur tres punts per sota d'on la teníem, amb l'augment del salari mínim, l'augment de les pensions mínimes, l'aprovació de la llei hipotecària abaratint costos, la segona rebaixa de societats... Hi ha mesures que s'acaben de posar en marxa a principis del 2008, tot just fa 45 dies. I després de les eleccions hem anunciat la devolució de 400 euros.

¿És just que cobri els 400 euros algú de classe mitjana i Manuel Pizarro?
La mesura dels 400 euros és progressiva, oportuna i mesurada. En un sistema fiscal progressiu qui més té, més paga, i qui menys té, paga proporcionalment. Si un té una base imposable de 12.000 euros, deixa de pagar el 60% d'impostos que pagava. Per tant és una rebaixa important. Si un té una base imposable de 120.000 euros, això suposa l'1% del que pagava. Per tant la mesura augmenta la progressivitat. No com la del PP, que rebaixa 3 punts els marginals dels que més guanyen, del 43% al 40%, i llavors a qui cobra 120.000 euros li rebaixa 3.000 o 4.000 euros. Tornar 400 euros és una mesura oportuna, perquè es pot fer immediatament si tenim la confiança el 9-M, i més en un entorn on hi ha famílies amb més dificultats des de fa alguns mesos per la pujada de les hipoteques, dels aliments i del cru; i mesurada, perquè costa 5.000 milions, no com altres que no se sap què costen.

Al desembre el govern central ja va rebaixar la previsió de creixement del 3,3% al 3,1%. ¿Es revisarà de nou?
Sens dubte hi ha diferències entre la previsió feta al desembre pel govern i les que fan ara organismes internacionals o fundacions privades. Però tant amb riscos a l'alça com a la baixa, el govern fa dues previsions a l'any: al juny, quan es presenta el sostre de despesa, i al desembre, quan es presenta el quadre d'estabilitat. La propera revisió toca al juny.

Molts experts donen per fet un creixement del 2,7% i alguns avisen que si cau al 2,5% es destruirà ocupació.
A principis dels 90 es deia que si es creixia per sota del 3% no es creava ocupació, però l'economia del 2008 no és la de llavors, ha demostrat que pot crear llocs de treball i no només en la construcció. La previsió és que mantindrem la creació de llocs de treball admetent la desacceleració.

Tenint en compte que la inflació està disparada al 4,3%, ¿manté el repte d'acabar el 2008 per sota del 3%?
Amb la inflació és important contextualitzar, que no vol dir posar excuses. És indiscutible que una inflació per sobre del 4% no és satisfactòria. Però si el nostre diferencial des del naixement de l'euro ha sigut de mitjana l'1,1%, ara és l'1,2%. Perquè aquesta alça es dóna arreu i té dos noms: el preu del petroli i el dels cereals. La zona euro té la inflació més alta des del 1997, i també Espanya. Al març o l'abril, però, començarà a baixar i a Espanya la inflació acabarà el 2008 per sota del 3%.

A Catalunya hi ha la queixa que es perd poder adquisitiu perquè, tot i el diferencial d'inflació (4,3%), les pensions augmenten basant-se en l'IPC de tot l'Estat, que va ser del 4,2%.
Vist així aquest argument no té límit... Alguns anys estarem per sobre, alguns per sota, i al final si mirem una sèrie llarga veurem una certa homogeneïtat. També té a veure amb la caixa única de la seguretat social i, com que no està en qüestió, el debat no aporta gaire.

Després de presumir del superàvit públic, ¿té por que ara arribi el PP i l'aprofiti per pagar la rebaixa fiscal?
Por, no. És cert, com diu el PP, que la recaptació pels que cobren menys de 16.000 euros és d'entre 4.000 i 5.000 euros. Però suposo que no pretenen que el que cobra 15.999 euros no pagui res i el de 16.000 pagui un 15%! No tindria sentit. Si és progressiu a partir de 16.001 euros costa 25.000 milions, però les seves propostes no acaben aquí. Hi ha 3.000 milions més de rebaixa d'impost de societats, 2.500 per a les dones treballadores... Tot plegat uns 30.000 milions, que és la meitat de la despesa de tots els ministeris. I el PP ha d'explicar la segona part de la història, ¿què farà amb la despesa?

¿És compatible que l'expresident d'una elèctrica sigui ministre d'Economia al cap de només uns mesos?
Buff... Legalment suposo que sí. Hi ha una llei d'incompatibilitats que en el seu cas s'hauria d'aplicar.

I seria ètic? ¿Trobaria ètic que fos Pizarro qui aprovés l'augment de la tarifa elèctrica, per exemple?
Un ha de pensar que és en aquests casos que s'aplicaria la llei d'incompatibilitats. Lògicament, com menys incompatibilitats hi hagi, molt millor. La llei està per a tots i l'ha de complir també un hipotètic ministre expresident d'una elèctrica.

¿I s'imagina que per primer cop en la història l'economia espanyola estigui governada per un milionari?
Això ho hauran de decidir els ciutadans, ja valoraran si és el més convenient o no. Nosaltres tenim una clara preferència per algú que ha dedicat 40 anys al servei dels ciutadans com Pedro Solbes.

¿I no tenen por que entre els ciutadans cali més l'estil directe de Pizarro amb frases com que "la inflació és l'impost dels pobres" o que "els diners estan millor a la butxaca"?
Aquests missatges poden ser molt mediàtics, però la gent després analitza què volen dir exactament. El límit de l'argument que els diners on millor estan és a la butxaca dels contribuents és que no hi hagi impostos i per tant que no hi hagi serveis públics. I estic convençut que els ciutadans no comparteixen això. I que la inflació és l'impost dels pobres, doncs per això ens preocupa!

¿Es creu el tòpic que quan venen èpoques de vaques magres els votants es refugien en els partits de dretes?
L'experiència de Solbes prova que això és fals. Ara, quan sento responsables del PP alertant que som davant la pitjor crisi des de l'any 1935, sí que sembla un enfocament que com pitjor sigui millor per oferir-se com a salvadors.

Després del 9 de març el primer repte serà el nou sistema de finançament.
Efectivament és un dels principals objectius del ministeri d'Economia. S'ha de modificar un sistema que s'havia qualificat de definitiu però que s'ha d'adequar als nous Estatuts. Serà un repte i no serà un procés fàcil, perquè no ho és mai.

¿I quan sent que des de Catalunya s'aposta pel concert econòmic?
Aquí hi ha dos debats. Un és que l'Estatut no contempla el concert i, per tant, el debat sobre el finançament no es pot plantejar en aquests termes. És cert que alguns que no van recolzar l'Estatut en el seu moment ara són els més exigents amb això i alguns que el van recolzar ara pensen en una altra cosa i tindrien ganes d'obrir un nou debat sobre el concert, que en aquests moments no és plantejable. El que cal és desplegar l'Estatut. Ara, un debat diferent és que en termes de tendència s'hauria d'intentar, via concert o pel règim general, que no es creïn diferències brutals en termes de finançament per càpita. Aquest debat sí que s'ha d'afrontar, sens dubte. El govern Zapatero serà el que reobri el debat del sistema de finançament que els que el van signar ho van fer com si fos definitiu.

Des de CiU i ERC però també el mateix president José Montilla li exigeixen publicar les balances fiscals.
Nosaltres sempre hem sigut partidaris de la transparència i la prova d'això és que cap govern ha posat en mans dels estudiosos tanta informació com aquest. S'ha arribat a tenir dos mètodes, no hi ha consens absolut, i els experts diuen que s'ha de separar això del finançament. És molt fàcil transmetre missatges senzills i simples, parlar d'espoli fiscal... Però és bastant més complicat. Imaginem l'exemple de dues ciutats veïnes, una que té la indústria i els serveis i on la gent es dedica a treballar, i l'altra on, per la seva proximitat amb la platja, la gent es retira. Com que en el nostre sistema de pensions qui treballa avui paga la pensió de qui es jubila avui, veuríem una balança fiscal molt negativa de la primera ciutat cap a la segona. I això seria espoli fiscal? No, perquè la gent cobra pel que ha cotitzat. No sé quan estaran les balances, però la intenció és posar en marxa el grup de treball després de les eleccions.

Doncs ja sap que el cap de llista d'ERC, Joan Ridao, l'acusa de ser el guardià de les balances fiscals i de tenir amagada la clau al seu calaix.
Sí, al senyor Ridao li agrada molt això de les claus, tot el dia parlen de claus i em sembla que s'hi obsessionen una mica. Cal un debat seriós, i no un debat d'estar per casa. Les balances no estan calculades. Em sorprèn que Ridao digui això el mateix dia que presenta l'estudi d'una fundació lligada a ERC, on presenta unes xifres a aquest respecte. Publiquen unes balances i alhora demanen que es publiquin les balances, o sigui que molta confiança no deuen tenir en els seus números. I això prova la complexitat del debat.

Com ha viscut la crisi de les infraestructures a Catalunya des de Madrid?
És evident que hi ha hagut dificultats i el govern ha demanat disculpes. Sempre amb l'oposició del PP, hem tingut un compromís notable, no només amb l'Estatut i amb la disposició addicional tercera, sinó amb els pressupostos. Aquesta setmana s'han concretat inversions per quasi 750 milions addicionals als 3.500 ja definits als pressupostos. És un 60% més del que l'Estat invertia el 2004. Admetent les dificultats, i especialment en Rodalies, estic convençut que amb el temps es veurà el resultat de les inversions.

¿El PSC hauria de tenir un grup propi al Congrés al marge del PSOE?
És un debat que li pertoca al PSC.

Ara que Solbes s'està revelant com a estrella als mítings, ¿l'imitarà en aquest rol David Vegara?
La veritat és que he perdut bastant el control de la meva agenda... Seré on em demanin que sigui.

Com porta l'etiqueta de ministrable pensant en la propera legislatura?
Ni es porta ni es deixa de portar. Jo crec que els economistes m'entenen: per a un economista la secretaria d'Estat d'Economia és absolutament apassionant, des del punt de vista de com de satisfetes estan les expectatives és més que suficient...

Més que ser ministre d'Indústria?
Tot té interès. El més important ara és guanyar el 9-M, després ja es veurà quin govern fa Zapatero.