Una mica més d’‘accountability’, si us plau!
Novembre i desembre és temporada alta per a les consultores de persones i organitzacions (abans conegudes com de recursos humans). Ara mateix les empreses estan fent jornades d’avaluació de tancament de l’any i de preparació dels objectius per al 2023. També és moment de celebrar els èxits, de fer team building i de gastar el que queda pendent del crèdit de Fundae (formació bonificada).
Quan ens asseiem amb els clients per recollir les seves necessitats de formació, les peticions que ens trobem tenen a veure amb el fet que l’equip té un problema i no té iniciativa per plantejar solucions, que no fan res, tot i saber que no aconseguiran els objectius. Trobem incompliment de terminis, falta de comunicació i de feedback entre les persones integrants i una tònica general d’anar sobrecarregats constantment. Al final, tot apunta cap a una millorable assumpció de responsabilitat per part dels treballadors. És llavors quan ens demanen un curs de formació perquè la gent sigui més responsable amb la seva feina (que, amb sort, és de vuit hores).
Una vegada, un bon consultor amic nostre ens va dir que havíem d’aprendre a diferenciar entre l’encàrrec i el desig del client. Queda clar quin és el seu desig: que les persones es facin responsables de la seva feina com si l’empresa fos seva. Entendreu que, per aconseguir aquest objectiu, no podríem fer únicament un taller formatiu. L’encàrrec havia de contenir més projectes, i els projectes havien d’incloure més persones involucrades indirectament, no només els treballadors directament implicats.
Ens trobem en un moment molt complex en l’àmbit laboral. Els diaris parlen de guerres de talent, de la gran renúncia o dimissió. Ja és evident que les persones hem canviat el nostre paradigma mental pel que fa a allò que volem de la nostra feina.
Quan fem selecció de personal és tot un repte trobar bons aspirants i, quan els tenim, la nostra sorpresa és que els clients llavors els rebutgen perquè diuen que han canviat massa de feina i que són inestables. “Els joves no es comprometen com les generacions anteriors”, ens diuen. “No coneixen la cultura de l’esforç.” És cert, els currículums han canviat, i hi ha més moviment d’empreses cada dos anys. Però... i si la lectura fos diferent?
Ja abans de la pandèmia parlàvem de la felicitat de l’empleat. Ara, després d’haver-la superat, estem més enfocats cap a la salut mental. A més, els joves ho tenen clar. Aquesta mateixa setmana llegia a premsa un sondeig que concloïa que “un de cada dos joves espanyols preferia estar a l’atur abans que ser infeliç a la seva feina”.
Ara bé, què estan fent les empreses per canviar la seva cultura corporativa perquè sigui més atractiva? Sincerament, treballem amb moltes empreses de sectors i mides diferents, i crec que podria comptar amb els dits d’una sola mà aquelles on jo mateixa aniria a treballar. És cert que una bona part s’estan esforçant per millorar els processos, les maneres de liderar, per equilibrar la conciliació, el paquet retributiu, el salari emocional…, però hauran de trepitjar l’accelerador, invertir-hi recursos i creure-s’ho de debò.
En defensa de les empreses, també he de dir que el tema de la responsabilitat que mencionàvem a l’inici s’ha de treballar en profunditat. Per parlar-ne, avui dia s’ha posat molt de moda el terme accountability (és com també en diem als nostres tallers). Com bé defineix Roger Connors al seu llibre The wisdom of OZ, accountability és una elecció personal per superar les pròpies circumstàncies i demostrar la propietat necessària per arribar als resultats desitjats. Ens parla de l’elecció personal perquè és una manera de ser i d’actuar que escollim, i de propietat (ownership en anglès) perquè ho hem d’assumir com a nostre.
Ser accountable treballa tres competències personals: el compromís (tenir les expectatives clares de què s’espera de tu), la proactivitat (ser protagonista de la feina i fer-se’n càrrec) i la responsabilitat (solucionar i retre comptes dels resultats). Són competències que ja hauríem de fomentar entre els més petits, però que podem treballar sent adults. La vida ens aniria millor (ja només pel fet de fer més coses, hi ha més probabilitats d’èxit). L’empresa, per la seva banda, ha de treballar molt a fons per tenir els rols i els objectius clars, instal·lar una bona cultura del feedback, gestionar bé els errors i reconèixer tant l’èxit com l’esforç. Gairebé res.