Només els faltava parlar...

Ens són familiars perquè formen part, de vegades de forma un xic invasiva, de la geografia de ciutats i pobles. A les grans urbs, rara és la cantonada on no hi figuri un logo d'entitat bancària que indiqui que a sota n'hi ha un de disponible. I també se'n poden trobar al lloc més remot del món, fins al punt que, asseguren, n'hi ha un a l'estació antàrtica. Llegint això, no cal ser una fura per endevinar que estem parlant dels caixers automàtics, i s'escau que ho fem perquè demà farà quaranta anys que es va instal·lar el primer.

Creat per la companyia De La Rue, a la sucursal d'Enfield, al nord de Londres, aquella primera incursió del que seria la nova generació del negoci bancari pertanyia a la xarxa del Barclays Bank. Corria l'any 1967 i es tractava del primer ATM (Automatic Teller Machine), que va marcar un abans i un després en el sector. Un dels eslògans que potser va definir més bé la seva utilitat va ser el del Chemical Bank: "Demà obrirem a les 9 del matí i no tancarem mai més". S'engegava una revolució del que els experts en màrqueting defineixen com a automatització de la força de venda.

Sempre un pèl tard

A Espanya eren anys d'un retard significatiu en molts aspectes. I potser per això no va ser fins al 1974 que hi va arribar l'atenció bancària no presencial. Segons assegura el Banco Popular, va ser en la seva oficina principal de la ciutat de Toledo. Es tractava d'un caixer dels anomenats multicard amb una capacitat més aviat limitada, comparat amb els serveis que es troben avui dia. Des d'aquell tret de sortida, secundat massivament per bancs i caixes, Espanya s'ha convertit en el segon país del món -el primer és el Japó- amb la ràtio més alta de caixers automàtics per habitant, 1.400 aparells per cada milió d'habitants. I és que ja s'hi pot fer pràcticament de tot: expenen bitllets -i durant un temps fins i tot s'hi podien obtenir monedes!-, tramiten xecs, carreguen mòbils, venen entrades per a espectacles i abonaments de transport públic. En les ocasions més tristes, serveixen com a dormitori ocasional per a desposseïts o són objectiu de guerrillers urbans. Són definitivament poliglots -alguns ja mostren els seus missatges en xinès o àrab, si convé- i la tecnologia hi evoluciona de forma tan cinematogràfica que ja es parla de substituir el famós "número secret" per l'empremta de la mà.

Adaptació als invidents

Coincidint amb el quarantè aniversari d'aquestes maquinetes tan populars, una altra de les entitats pioneres en la seva introducció a Espanya i, especialment, a Catalunya, La Caixa, acaba de posar en marxa l'adaptació de 2.000 caixers a les peculiaritats dels invidents. L'entitat pilotada per Isidre Fainé i Joan M. Nin ja té bona part de la seva xarxa, la més àmplia de l'Estat, adaptada als clients amb discapacitats. Ara hi introduirà un software de veu que guiarà aquests usuaris a través del sistema.

Quatre dècades han fet que resultin tan quotidians i, no es pot negar, útils que és una llàstima que Superman no corri per aquí. És evident que ja no es podria posar les malles i la capa en una cabina telefònica -els mòbils les empenyen a l'extinció- i és clar on ho hauria de fer.