Alemanya com a símptoma d’una EU que no avança en la integració
L’informe d’Enrico Letta adverteix de la desindustrialització del continent si no es consensua una estratègia conjunta
En canvi, les eleccions europees poden confirmar l’ascens de la ultradreta euroescèptica i proteccionista
Europa no es mira la crisi d’Alemanya, l’econòmica i la política, amb distància. El convenciment és que Alemanya és “el canari a la mina” i que els seus problemes anticipen els mals que acabaran afectant tots els països tard o d’hora, i que cal una resposta conjunta: “El repte és paneuropeu”, assegura Joan Ramon Rovira, de la Cambra de Barcelona: “Si no competim com una economia integrada, serà molt complicat fer front a la Xina i als Estats Units”, adverteix.
L’abril passat, Enrico Letta, ex primer ministre d’Itàlia i president de l’Institut Jacques Delors, va fer públic un informe sobre el futur del mercat únic europeu, que planteja amenaces com ara la “desindustrialització d’Europa” si no s’impulsa una estratègia industrial conjunta. El document explicaria la crisi de la indústria alemanya, sense fer-ho explícitament, com el resultat de l’escanyament que acaba provocant la falta de desenvolupament d’Europa com un mercat únic real. En aquest sentit, Letta defensa un aggiornamento, és a dir, una posada al dia dels principis que van impulsar el mercat únic, per reforçar la unitat en àmbits com el mercat de capital i la política industrial. Algunes de les idees són l’aprovació d’un codi europeu de dret mercantil, que superi la fragmentació de regulació que hi ha, i un canvi en els mercats de l’estalvi i la inversió que afavoreixi que el capital europeu, el públic i el privat, ajudi les empreses europees i no pas que serveixi per muscular les de fora com està passant ara. “Una tendència preocupant és el desviament anual d’uns 300.000 milions d’euros de l’estalvi de les famílies europees de la UE a l’estranger, principalment a l’economia estatunidenca, a causa de la fragmentació dels nostres mercats financers”, escriu Letta.
“Els europeus, amb el nostre estalvi, financem indirectament els Estats Units, que tenen un enorme dèficit; tenim un saldo comercial i per compte corrent molt positiu, i això vol dir que en essència Europa exporta capital”, diu el cap de gabinet d’estudis de la Cambra de Barcelona. No és una situació equilibrada, però l’economia estatunidenca va molt accelerada, mentre que l’europea ranqueja.
Estalvi europeu
El tema central és la creació de les condicions per canviar-ho. Més enllà de les reformes pendents per mobilitzar el capital privat i fer-lo circular en benefici propi –que Letta detalla en el seu informe–, cal pensar també a fer més atractives les empreses d’aquí. L’aposta de l’estalvi europeu per a l’economia de l’altre costat de l’Atlàntic es justifica també per un diferencial de rendibilitat: les empreses dels EUA són més rendibles i atreuen més capital que les europees.
I és un peix que es mossega la cua, perquè les empreses més rendibles, en el context econòmic actual, són les que poden moure’s en mercats grans. “Els sectors més intensius en tecnologia tenen grans economies d’escala; per tant, necessiten tenir mercats molt amplis per créixer i poder fer front a inversions molt fortes”, diu Rovira. La conclusió és que l’invent europeu només podrà subsistir si s’avança en el camí de la integració.
I si es fa un pas endavant o es recula és una qüestió que estarà en joc el dia 9 de juny, en les eleccions europees. Sembla clar que els resultats dels comicis seran clau per definir el paper que la Unió Europea tindrà en el mapa de lideratges econòmics i polítics que s’està configurant al món.
Si els partits euroescèptics amb un discurs populista antiimmigració i proteccionista incrementen la presència al Parlament fins al punt de condicionar l’agenda de reformes, podria ser contraproduent per a les ambicions europees.
“Potser no seran grups polítics que puguin prendre decisions per majoria, però poden ser determinants en les negociacions i tenir una certa força per condicionar el discurs i proposar, limitar, endurir o condicionar certes mesures per frenar allò que per a ells és una amenaça: la immigració, sobretot la procedent de països que no es consideren culturalment pròxims als europeus,” diu Álvaro Zapatel (Eada).
A mesura que els partits d’extrema dreta han anat guanyant pes en els diversos parlaments nacionals, el cordó sanitari que inicialment s’havia establert ha anat desapareixent. A tall d’exemple, ara fa uns dies la candidata del Partit Popular Europeu Ursula von der Leyen, que com a presidenta de la Comissió Europea havia mantingut les distàncies amb aquestes forces, s’ha manifestat disposada a pactar amb la ultradreta, en concret, amb Giorgia Meloni, primera ministra d’Itàlia i candidata dels Germans d’Itàlia.
