“Els xocs culturals no tenen cap gràcia quan et jugues el pa”

A l’inici de la meva carrera, en l’àmbit internacional, jo també vaig cometre molts errors deguts a xocs culturals fins que vaig aprendre a anticipar-los. Hem d’entendre que, davant un mateix estímul, les persones de països diferents reaccionem de manera diferent. Allò que és bo aquí no ha de ser-ho a França o allò que és moral al Marroc no ha de ser-ho a Itàlia. Són valors i no em posaré a jutjar si són bons o dolents, però són diferents. Per tant, és bo fer aquest exercici d’abstracció i, abans de tenir una interacció amb una persona d’un altre país per raons econòmiques, diplomàtiques o humanitàries, cal entendre que el teu interlocutor té uns valors diferents perquè d’això pot dependre en bona mesura l’èxit de la interacció: que sigui àgil, sense malentesos ni conflictes.

Quan treballava a la Cort Penal Internacional vaig descobrir el model intercultural de sis dimensions, el Model 6-D, de Geert Hofstede, un enginyer i sociòleg holandès que va treballar al departament de recursos humans de la IBM, on estava en contacte amb empleats de 70 nacionalitats. Va fer enquestes i va trobar patrons entre persones d’una mateixa categoria professional a les quals només les diferenciava el país d’origen. Inicialment diu que les diferències es poden explicar sobre la base de quatre dimensions que després van ser sis, però les inicials són les més importants. Faig una analogia amb el model de colors primaris RGB, que permet definir un determinat color a partir de la combinació de tres números. Doncs en el model 6-D en serien quatre: distància jeràrquica, individualisme, motivació cap a l’ambició i control de la incertesa.

Sí, quan hi ha una distància de 10 punts o més indica que has de posar el focus allà. I no parlem ja quan són 50, 60 o 70.

O una col·laboració o el fet de donar feedback a un empleat o el lideratge... tot això està condicionat per la cultura. Quan hom surt a fer negocis a l’exterior, ja sigui una gran empresa, una pime o un autònom, aquests xocs culturals, que quan s’està de vacances són superdivertits, quan un s’està jugant el pa no tenen cap gràcia, i el model 6-D ajuda a obtenir millors resultats: evita perdre temps i diners i maldecaps.

Sí, l’estadística diu que, en general, la majoria de francesos i la majoria de vegades es comporten d’acord a la seva cultura nacional. No és un tema de psicologia sinó de sociologia. Després tots tenim suficient autonomia per reaccionar de forma diferent, fins i tot cadascú de nosaltres canvia depenent del dia. Ara bé, en general, sabem que a la Xina, per exemple, una gestió per objectius, això de donar molta autonomia als teus empleats, no funciona.

Sí, van evolucionant. Darrerament s’ha fet una actualització de la dimensió número dos, la de l’individualisme, i no ha estat dramàtic, perquè es manté prou estable. Hem de pensar que la cultura es transmet de pares a fills i, és clar, evoluciona però molt a poc a poc. D’altra banda, s’han de veure aquests valors com a relatius, no com a absoluts. Què vull dir amb això? Que si la Xina és 80 i Espanya és 57, per exemple, aquesta diferència de 23 punts es manté més o menys constant amb el temps.

No s’ha fet però penso que, tot i que no tinc dades empíriques que ho puguin avalar, hi hauria molt poca diferència, potser d’un, dos o tres punts, m’ho invento, però no n’hi haurà més de 10. Hem de tenir en compte que, ens agradi o no ens agradi, el fet és que estem baix un mateix rei des de fa 500 anys.

Sí, un rei, bé, una mateixa organització política, i això té un gran efecte homogeneïtzador perquè dins d’aquest regne la gent es mou d’un lloc a un altre. Hi ha gent d’Andalusia o Galícia que ha vingut a instal·lar-se a Catalunya i catalans que han anat a treballar a Madrid i tot això homogeneïtza.