Francesco Ferro
Cofundador i director general de PAL Robotics, premi de la Nit de la Robòtica
“No fem robots per a Defensa, vulneraria els nostres valors”
“No entrar en segons quins mercats pot semblar una decisió fàcil, però en funció de quan t’arriba una oferta, no ho és tant”
“Fabricar un robot ja no és una qüestió de limitació tecnològica, sinó de si té sentit o no: segueix sent una despesa considerable”
Humanoides imitant les persones en tot i podent fer qualsevol cosa, són ciència-ficció
Per a mi un robot és un cos que interactua amb la societat i, en aquest sentit, està més a prop d’un estri
Que ens trauran la feina? Jo ho veig al revés, hi ha humans que fan feines que hauria de fer un robot
Quins són els principals reptes que planteja el disseny d’un robot humanoide: mecànics, és a dir, com es mou, o és la intel·ligència que cal perquè faci coses?
La robòtica en general, no només la humanoide, és un treball d’integració molt complex, perquè no només toca la mecànica, és a dir, el ferro, l’alumini, el titani o el material que sigui, sinó que hi ha també l’electrònica que optimitza la utilització, i el disseny és superimportant, com la part de control que fa que els moviments siguin fluids. Aleshores, desenvolupar un robot és com entrar en un bucle: comença amb una primera idea a la qual es dona forma, després el software li dona vida perquè pugui fer diferents coses, això porta a replantejar-se esquemes i tornar a canviar el que s’havia pensat originàriament... És una feina que va per cicles, dos, tres o més, per millorar el resultat.
La tecnologia que cal per fer robots ha assolit el desenvolupament òptim o hi ha camps que encara han d’evolucionar més?
Les solucions sempre poden evolucionar més, i han d’evolucionar més. Però, en l’aspecte tecnològic, la impressió és que s’ha assolit una maduresa tal que permet tenir solucions que funcionin, i no parlo de coses bàsiques, sinó complexes. Per tant, fabricar un robot que faci algunes tasques ja no és una qüestió de tecnologia, sinó de fer números i veure si econòmicament té sentit, perquè encara ara comprar un robot segueix sent una despesa considerable respecte a la funcionalitat que pugui tenir.
Abaixar els preus és un dels objectius?
Absolutament. Treballem moltíssim per intentar abaixar els preus. Però si els cotxes costen el que costen és perquè s’ha aconseguit vendre’n milions.
Quants robots veneu?
De l’StockBot, que és el nostre cas d’èxit, devem tenir uns dos-cents robots al món. Si fóssim una empresa automobilística estaríem en fallida.
Què fa l’StockBot?
És un robot que fa inventari de botiga. Fa voltes per l’establiment, ho escaneja tot i diu a on es troba tot el material. A Decathlon, que és on hem fet el desplegament més gran, van detectar que els empleats inverteixen una tercera part del temps a cercar productes o informar els clients on trobar-los.
Quin és el principal repte financer d’una empresa que fabrica robots?
Aquí nosaltres no hem inventat res. En robòtica hi ha diferents maneres d’abordar el tema financer. Si ets Tesla, poses tota la carn a la graella, injectant moltíssim capital, i esperes a veure què surt. Nosaltres, amb els recursos que tenim, el que intentem és tenir sempre llibertat per poder escollir el desenvolupament del que veiem que és millor. Aleshores no anem per inversió sinó per projectes. El model de negoci que ens ha funcionat és accedir a projectes, públics o privats, i gràcies a aquests projectes millorem els nostres productes. Tenim una cartera amb tres línies de negoci importants: una és la intralogística, on desenvolupem robots que fan inventaris, com l’StockBot; la línia d’interacció, amb robots socials que poden fer tasques de manipulació d’objectes en entorns reals com pot ser un hospital, una planta industrial o una llar; i per acabar tenim la part dels robots bípedes, humanoides amb cames i braços, que de moment encara és un camp de recerca.
Precisament ara fa un mes Elon Musk va presentar Optimus, un robot humanoide que desenvolupa Tesla. Què en pensa?
Nosaltres vam començar el 2004 a treballar en robots humanoides perquè pensem que serà el futur, però no amb una intenció de màrqueting com fan altres, sinó centrats perquè puguin fer tasques útils a les persones.
Som més a prop de veure robots amb aspecte humà que vagin per la casa fent tasques? Quan eclosionarà el mercat?
Bé, fa vint anys que estem en aquest negoci i hem vist que es mou per salts, cosa que complica fer prediccions. La diferència entre la innovació lineal i la disruptiva és justament que en el moment en què es troba una solució nova que resol un problema de manera més intel·ligent, millor o més assequible, el mercat es mou en aquest sentit. A PAL Robotics, el que vam desenvolupar fa vint anys no és el mateix que el que estem venent ara. Ho hem canviat diversos cops ja en aquest temps i hem reinventat els diferents productes adhoc per poder atacar diferents mercats. Tots estem empenyent els límits de la robòtica, nosaltres ho fem directament i indirectament proveint de plataformes diverses universitats i centres de recerca perquè ho facin. Es treballa per millorar l’electrònica, la part de control, la de la percepció –els sensors del robot són l’equivalent als nostres sentits– o la intel·ligència.
Això vol dir que han de passar encara molts anys?
Si parlem del robot bípede a la llar, penso que encara té un recorregut llarg. Anys o dècades? Qui ho sap? Espero que no sigui molt. Elon Musk va dir que en un any tindria un robot per poder-lo vendre massivament i n’ha trigat tres, i som aquí.
Els robots industrials es mouen a gran velocitat en entorns tancats i controlats perquè no facin mal als treballadors. Com es pot assegurar que els robots que han d’interactuar amb persones no puguin acabar provocant accidents?
La robòtica de servei, que és el que fem nosaltres, se separa de la robòtica industrial justament pel que comenta. Un robot industrial ha d’aixecar cent quilos de pes o més, i això pot ser perillós per a les persones, i per seguretat se l’ha d’engabiar. I si la persona entra en el seu espai de treball el robot ha d’estar aturat. En sentit contrari, un robot de servei s’ha de poder acostar a les persones per ajudar-nos. Abans de començar a treballar en aquest món, també pensava que la robòtica industrial era més complexa perquè els veia treballar en un entorn molt difícil. És una gran mentida. La robòtica social, que ha d’estar amb nosaltres, obliga a tenir en compte moltes més magnituds. La primera normativa de seguretat, l’ISO 13482, és relativament recent i és infinitament molt més complexa que posar un robot en una indústria.
Per què?
Perquè els desafiaments són molts més. El primer que ens hem de preguntar és què volem que faci el robot. Els robots que hem vist a les pel·lícules imitant els humans en tot i podent fer qualsevol cosa, són ciència-ficció; potser algun dia es faran realitat, però de moment ni ens hi acostem. Però sí que podem fer que facin determinades tasques. Estem treballant en residències de gent gran o en l’àmbit domèstic amb persones que estan començant a perdre facultats. Quin tipus d’interaccions es necessita? Doncs és molt diferent si el robot ha d’interactuar amb un malalt d’Alzheimer, que necessita que li repetim les coses cada cop, o amb una persona que encara és autònoma però que pot tenir alguna disfunció física. El que vull dir és que canvia molt la interacció que el robot ha de tenir. Nosaltres no som experts en això; el que hem de fer és un robot segur i després hem de treballar braç a braç amb metges especialistes en cada cas i infermers, i no per substituir-los: ells ens han de dir com els podem ajudar i nosaltres hem de parametritzar-ho i dotar el robot d’una intel·ligència respecte al que ha de fer.
Això implica també adaptar l’espai on el robot s’ha de moure? Una llar, per exemple?
És una pregunta que sempre contesto de la mateixa manera: en la robòtica de servei, és el robot el que s’ha d’adaptar. No passarà com amb els cotxes, que hi hem adaptat les nostres ciutats. Els robots han de poder utilitzar les nostres pròpies eines. Fer una cadira adhoc per al robot com he vist no és el que acabarà passant en el món real. És el robot el que ha de poder seure en la cadira que nosaltres hem triat. Precisament per això el robot ha de ser més intel·ligent, perquè s’ha de saber adaptar, i per això els desafiaments són tan importants.
Per tant, serà més aviat una màquina que caldrà entrenar?
Sí. Si volem comprar un robot que l’engeguis i funcioni, ara mateix no va tan així.
Suposo que els humans també s’han d’adaptar a tenir robots a casa. Hi ha cultures més receptives que altres a aquest tipus d’interaccions?
No he aprofundit en aquesta part. Però en robòtica social sí que s’estudia el macroentorn i se sap que els països asiàtics veuen la utilització de la robòtica com quelcom més proper que com ho fem els països occidentals. Al final no podem oblidar que l’ésser humà és un animal molt agressiu i qualsevol cosa que veu que li pot provocar mal té tendència a carregar-s’ho. Ho hem fet amb altres animals i amb el planeta i ho podem fer amb els robots, perquè ja fa temps que, condicionats per les pel·lícules i la literatura, tenim la idea que les màquines es rebel·laran contra nosaltres. En aquests darrers anys, per sort, i gràcies al fet que ha fet fortuna el concepte de cobot o “robot col·laboratiu”, les coses s’han mitigat una mica, però recordo que fa vint anys, si deies que et dedicaves a fer robots, era poc menys que dir que estaves dissenyant Terminator. Tot sigui dit: mirant d’on provenen els fons d’algunes companyies dels Estats Units, s’entén.
Les empreses d’armament lideren la recerca en aquest camp?
El Departament de Defensa dels EUA és un dels grans finançadors d’aquestes empreses que fan robots. I això va en contra del que són els nostres valors.
Quins són aquests valors?
Doncs això: vam decidir no entrar en Defensa. Pot semblar una decisió fàcil, però segons quan t’arriba una oferta, no ho és tant.
Teniu més límits?
El límit que té tothom: el del temps. Per als humans el temps és finit i cal saber a què el destines. Per això hem decidit no abastar molt i centrar l’empresa en els àmbits que tenim. De propostes per anar a altres sectors no ens en falten.
Per als robots no passa el temps, o sí?
Hi ha el tema de l’obsolescència, i, en aquest sentit, invertim molt en el concepte de modularitat. La idea és que el robot pugui anar posant-se al dia sense necessitat de canviar-lo sencer i així allargar-li la vida. La modularitat sovint fa que el robot sigui una mica més car d’entrada i que en venguem menys, però respon a la idea de reutilitzar i no llençar. També són valors.
Parlant de les pors que ens generen els robots, també hi ha la idea que ens trauran la feina.
És una por infundada perquè les xifres diuen que en les societats on hi ha més robots es crea més feina i hi ha menys atur. Jo ho veig al revés, a les fàbriques hi ha molts humans que fan feines que haurien de fer els robots. Allà on s’ha de fer una tasca repetitiva i zero intel·lectual, hi hauria d’haver un robot. Nosaltres hem d’utilitzar la nostra iniciativa, flexibilitat i creativitat per fer altres coses.
La creativitat és una qualitat que mai atribuiria a un robot?
No sé què dir respecte al que podran fer els robots, perquè els avenços en IA generativa ens estan donant mostres que es poden superar límits que fins fa poc eren impensables. I això també és una font de noves pors. Per a mi, un robot és un cos que interactua amb la societat i, en aquest sentit, està més a prop d’un estri.
Fa vint anys vau triar Barcelona per muntar l’empresa. Heu trobat un ecosistema favorable?
Jo estic content de ser aquí, hi ha un ecosistema molt actiu. Barcelona per a mi no és excel·lent en res, però està per sobre de la mitjana en tot i això per a mi significa qualitat de vida.
Perfil
La capacitat de fer realitat els somnis
L’entrevista té lloc a la sala Eiffel, a la cinquena planta del Col·legi d’Enginyers de Catalunya, amb una fabulosa vista a la Via Laietana barcelonina. Abans de començar, Francesco Ferro reparteix articles de marxandatge de PAL Robotics, que aquest any commemora el vintè aniversari de la seva fundació. Entre altres coses hi ha un pin per a la solapa de Talos, el robot bípede de la companyia, que en realitat fa 175 cm d’altura i pesa 96 kg: impressiona! També hi ha un adhesiu on es pot llegir: “I work with robots”, que és una bona síntesi de la visió que té PAL d’una robòtica sociable, al servei de la millora de la qualitat de vida de les persones a casa i a la feina. Una robòtica útil i sense artificis, que no obstant això xoca amb la pompa i els excessos que acompanyen algunes demostracions amb robots, com la que Tesla va fer fa un mes per presentar el seu robot humanoide Optimus, que alimenta una visió poc realista d’aquest món. Per a Ferro és poc més que fum i màrqueting per atreure inversors. Però el cert és que aquest tipus de distorsió de la robòtica té el seu públic, perquè els robots desperten una barreja de fascinació i de desconfiança.
Francesco Ferro, que defensa una empresa amb valors, va ser un dels fundadors de PAL Robotics el 2004 i des del 2011 n’és el màxim executiu. És enginyer de telecomunicacions pel Politecnico di Torino, té un màster per l’Institut Supérieur d’Electronique et du Numérique de Lille i un Executive MBA per la Universitat de Barcelona. El premi de la Nit de la Robòtica vol reconèixer la seva trajectòria i “la capacitat d’inspirar i de fer realitat els somnis”.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.