L’habitatge, en flames

El darrer baròmetre del CEO oficialitza que la dificultat d’accés a l’habitatge ocupa el primer lloc entre els problemes dels catalans i coincideix amb un canvi de direcció en la resposta dels governs català i espanyol, que han decidit posar l’accent, ara sí, en la producció d’oferta després d’anys concentrats a recórrer al DOG i al BOE per regular el mercat del lloguer. La mesura estrella en aquest sentit, la limitació de les rendes, ha tingut efectes desiguals en funció de la localitat, però en el cas de la ciutat de Barcelona ha significat una baixada dels preus dels nous contractes en el segon trimestre, després d’encadenar molts anys de pujades.

Ara bé, aquesta evolució positiva amaga una reducció de l’oferta per la sortida d’habitatge en règim de lloguer que, a la pràctica, acaba suposant un agreujament del problema. Amb menys pisos per oferir i una demanda creixent, els propietaris, per exemple, acaben imposant criteris exagerats de solvència als llogaters que representen un sedàs que discrimina els candidats més vulnerables. A això, cal afegir-hi el fet que alguns propietaris esperen que acabi el contracte per no renovar-lo i passar-se a la modalitat de lloguer de temporada per eludir la llei que fixa límits. En paraules de l’Institut de Recerca Urbana de Barcelona (IDRA), que recentment ha publicat un estudi sobre aquesta qüestió, “viure de lloguer no és només sinònim d’estrès financer, també ha passat a significar inseguretat vital”.

A aquesta situació d’angoixa en què moltes persones viuen per culpa de l’habitatge, s’hi ha arribat per diversos motius i alguns errors. El punt de partida és un dret que està supeditat a la llei del mercat en un context de desequilibri perquè la demanda no ha parat de créixer. Ara lloga més gent que abans, en part perquè financerament s’ha complicat la compra. L’adquisició d’habitatges, sobretot d’obra nova, ha esdevingut un mercat de substitució: compren els que ja tenen un pis i volen millorar.

A això, cal afegir-hi en algunes zones l’impacte dels turistes, que competeixen amb els residents perquè s’allotgen en pisos que havien estat de veïns. També hi ha el fenomen dels nòmades digitals o expats i els estudiants, que arriben en un nombre creixent a ciutats com ara Barcelona.

La promesa de bons beneficis ha convertit els habitatges en actius en els quals invertir, ja siguin particulars o societats més o menys grans. I el capital, si la llei es canvia amb la intenció de limitar-ne l’apetit, ràpidament troba racons per on escapolir-se, que és el que ha passat amb els lloguers de temporada, la qual cosa obliga el legislador a anar sempre al darrere amenaçant amb el butlletí oficial. En aquesta direcció va la darrera mesura anunciada pel president de la Generalitat, Salvador Illa, de sancionar els propietaris que incompleixin la limitació dels preus del lloguer.

Però mentre les administracions no troben la solució al problema, la base d’afectats no para d’augmentar (seria més fàcil comptar les persones per a les quals no suposa un maldecap) i la part més vulnerable de la població és víctima d’infrahabitatge, de pisos que es lloguen per habitacions i de desnonaments. A més a més, l’accés a un habitatge ha saltat de l’esfera social i política i ha esdevingut un dels principals colls d’ampolla de l’economia, perquè limita l’atracció de talent i perquè erosiona la confiança de les famílies, que no es poden projectar endavant. En l’Enquesta de Tardor del Col·legi d’Economistes de Catalunya, l’habitatge escala fins a situar-se com el tercer problema de l’economia catalana. El Cercle d’Economia també ha llançat un crit d’alerta i ha demanat que el sector privat i el públic superin la desconfiança que mantenen.

En espera d’una acció decidida que millori les coses, les causes del problema de l’habitatge han passat a formar part d’una batalla pel relat entre partidaris d’intervenir en el mercat, d’una banda, i defensors dels propietaris i de mesures d’estímul, per l’altra. Els primers titllen els segons de “rendistes” i d’amics dels “fons voltor”, i reben, a canvi, qualificatius com ara “comunistes”. No cal dir que aquesta polarització sobre com cal abordar la qüestió no ha ajudat a resoldre el problema. Ara bé, a poc a poc s’ha fet més evident que cal augmentar l’oferta, ja que fa anys que la promoció està molt per sota de la creació de noves llars. A la zona zero del problema, Barcelona i l’àrea metropolitana, la producció d’habitatge de lloguer assequible s’haurà d’abordar des de la governança metropolitana –el terme municipal de Barcelona no dona més de si– i des de la millora del transport públic. Acostar el territori també genera mercat.

L’habitatge, en xifres