Amb la cadena d’actuacions que l’administració de Trump està portant a terme, s’ha posat fi a l’acord no escrit que des del final de la Segona Guerra Mundial els EUA havien firmat amb la resta del món: els EUA acceptarien les exportacions que la resta del món fes als EUA de béns que als EUA no els interessessin, que no poguessin fabricar o amb una demanda superior a la seva capacitat productiva, i la resta del món absorbiria el deute que als EUA els convingués emetre i tots els dòlars que als EUA els convingués imprimir. Tret d’episodis aïllats com l’apreciació del dòlar de mitjan anys vuitanta, el pacte ha funcionat força bé. Fins ara. El raonament del president Trump és simple: si un país o associació de països té superàvit comercial amb els EUA perquè ven als EUA més del que compra als EUA, està estafant els EUA, i aquesta situació s’ha de corregir mitjançant el que el president denomina “aranzels recíprocs”: recàrrecs per encarir als EUA els preus dels béns importats des de països que, segons l’administració de Trump, graven amb impostos o amb mesures reguladores els béns que empreses dels EUA volen exportar a aquests països, i per això, per exemple, el president Trump vol fer equivaldre l’IVA a un recàrrec als béns dels EUA. En el fons, les mesures que l’administració de Trump està adoptant venen a dir que els EUA no necessiten la resta del món per a gairebé res o que el necessiten en els termes que els EUA dictin, i si la resta del món no accepta això i protesta, els EUA posaran encara les coses més difícils perquè la resta del món sí que necessita els EUA. Bé. Per què els EUA han arribat a la conclusió que poden posar en marxa aquesta bateria de mesures sense conseqüències negatives per a la seva economia? Doncs perquè estan convençuts que la resta del món les acceptarà, cosa que permetrà als EUA reduir o eliminar el seu enorme dèficit comercial d’1,2 bilions de dòlars, traslladant-lo a la resta del món. Hi ha una alternativa: que la resta del món reconegui que ha estafat els EUA, demani perdó i, voluntàriament, redueixi o compensi les normes que segons el president Trump encareixen les exportacions dels EUA, o que posi en marxa altres mecanismes, per exemple comprar massivament armament als EUA, reduir l’IVA dels béns exportats pels EUA o traslladar fàbriques d’Europa o altres països als EUA.

A conseqüència d’aquests “aranzels compensatoris”, a l’interior dels EUA pujaran els preus, però l’administració de Trump ja construirà un relat per convèncer o per forçar la seva ciutadania a acceptar aquestes conseqüències; els arguments seran simples: “la culpa és dels altres” i “una mica de dolor” és necessari per arribar a l’“edat daurada”. Amb el dèficit fiscal passarà una cosa semblant. Els EUA tenen un dèficit fiscal monstruós: 1,7 bilions de dòlars, el 7% del seu PIB. Per reduir-lo i eliminar-lo en un escenari de reducció d’impostos segons la proposta del president Trump, només hi ha un camí: reduir enormement la despesa pública. A l’interior dels EUA ja ho ha començat a fer i a l’exterior també, per exemple, eliminant fonts de despesa ara existents, com gran part de l’ajuda exterior.

I quin serà l’escenari d’aquí a un parell d’anys, quan totes aquestes mesures ja estiguin rodant a plena velocitat? Doncs, segons els supòsits de l’administració de Trump i de les corporacions que li donen suport, que el domini en el mercat intern de les empreses dels EUA i de les companyies foranes que hi hagin traslladat les seves fàbriques serà quasi complet. Aquestes companyies nord-americanes també obtindran més rendiments pels mateixos augments de preus i/o per l’aplicació massiva de tecnologia que augmenti la productivitat. A escala mundial, encara que en alguns béns la influència dels EUA caurà, en d’altres, sobretot els tecnològics, se suposa que serà més gran.

El 99,99% de la població haurà quedat negativament afectada, i el PIB total possiblement serà menor, però la concentració del capital i de la riquesa haurà crescut, per la qual cosa el poder de les corporacions, els magnats –i no només dels EUA, per les participacions encreuades de capital–, serà bastant més gran que ara, com també ho serà la desigualtat econòmica i social, i tot això comptant amb un aparell de seguretat progressivament sofisticat a fi de prevenir dissidències. Arribats a aquest punt, ja haurem entrat definitivament i totalment en el nou model que substituirà el que va entrar en crisi, per esgotament, el 2007.(Aquest text complementa el meu article ‘ Nou Ordre ’ publicat a El Punt Avui el 02.02.2025)(Suggeriment: repassin o fullegin el meu llibre Capitalismo (1679-2065), Ed. Ariel 2020). (Suggeriment: repassin el meu llibre Capitalismo 1679-2065.)