Francesc Reguant i Lorena Farràs
Autors del llibre Cuits pel Clima
“No és realista defensar un model de pagès mort de gana”
La ramaderia intensiva no és estètica però és el moment de deixar de ser hipòcrites, hem de garantir l’aliment per a tothom
Sense el cultiu de regadiu, ens morim, perquè és el sistema que garanteix la producció de manera estable
A cap país del món s’hauria permès la paralització al canal Segarra-Garrigues com s’ha fet aquí
Tenim una balança comercial positiva però només produïm el 40% dels aliments que consumim
És perillós dependre tant d’altres països, amb un tema tan crític com és l’alimentació
‘Cuits pel clima’ és un llibre que defensa l’equilibri entre el respecte per la natura i l’impuls del sector agroalimentari a Catalunya. Una proposta nova en un tema que està carregat de posicions antagòniques.
Francesc Reguant: Nosaltres defensem que s’ha de cuidar el clima, però també hem de ser honestos. Tothom ha de poder pagar els aliments i els pagesos han de poder viure. Per tant, hem d’aconseguir una qualitat màxima, però a un preu assequible per poder alimentar tothom.
Quin protagonisme té la producció dels aliments a l’hora de fer front al canvi climàtic?
F.R.: La producció, la transformació i el transport dels aliments tenen una incidència en el canvi climàtic que se situa al voltant del 30% i per tant l’agricultura també té recorregut per reduir l’impacte mediambiental. Ara bé, s’ha de tenir clar que necessitem els aliments per viure i que per produir-los hem d’incidir en la natura. Malauradament hi ha hagut una desinformació interessada de situar l’agricultura com la principal responsable del canvi climàtic. I convé recordar que el 70% restant prové de combustibles fòssils i aquí és on s’ha de centrar la lluita, no només pel pes que representa sinó també perquè sense combustibles fòssils podem viure però sense aliments, no.
Lorena Farràs: És cert que la producció dels aliments i la ramaderia són contribuïdors al canvi climàtic, però també són la primera víctima, perquè els afecta a la producció, però alhora també tenen un paper per mitigar el canvi, perquè el sol és un gran magatzem de carboni.
Vosaltres, defenseu l’agricultura i la ramaderia intensiva, que ha estat posada en dubte per sectors mediambientalistes. Per què la considereu necessària?
L.F.: Malgrat la percepció dolenta que es té majoritàriament, la intensificació augmenta l’eficiència i, si es compara l’impacte mediambiental per cada animal en la ramaderia intensiva, és menor que a les explotacions petites. Per tant, el que hem de defensar és la producció d’aliments amb uns costos mediambientals menors, amb un menor impacte, amb menys recursos.
F.R.: A Catalunya, amb ramaderia extensiva podríem alimentar molt poca població, i per tant és amb la intensiva que es garanteix el proveïment. De fet, tenim els mateixos xais que fa un segle però és que no n’hi caben més. Abans dels anys cinquanta i seixanta, la ramaderia era extensiva perquè estava basada en l’autoconsum, quan es va implementar la ramaderia intensiva, és quan es va aconseguir abaratir la carn i es va democratitzar el consum de proteïna animal, que fins aleshores era inassolible per a la majoria. I allò va suposar una fita en l’estat de salut de la població. Som conscients que la ramaderia intensiva no és estètica però és el moment de deixar de ser hipòcrites.
L.F.: Però és que, a més, s’estan fent moltes millores en benestar animal i, tot i que sempre hi ha marge de millora, també cal ser conscient que exigim molt a l’agricultura i la ramaderia, que han de fer els deures, però qui també té deures per fer és el consumidor del primer món. Ens hem passat de frenada i ara mengem molta més proteïna animal de la que tocaria, i a més se’n malbarata molta. I aquí caldrà incidir. Es dona el cas que estem produint molt més cereals per alimentar animals i la producció ha arribat a un límit. Per què no mengem directament els cereals, per exemple?
I quines creieu que haurien de ser les línies estratègiques en què ha d’incidir el sector agroalimentari per reduir el seu impacte en el canvi climàtic?
F.R.: Hi ha qui està apostant pel procés de la intensificació sostenible, en què s’inclou el que es coneix com l’agricultura regenerativa, l’agricultura intensiva i l’agricultura de precisió. Hem de ser conscients que Catalunya no té el terreny per donar aliment a tota la població i al turisme, però sí que pot millorar la quota actual i la millora del regadiu és un camí.
Al llibre els dos autors debateu sobre la contradicció que es genera pel fet que en augmentar l’eficiència s’acaben consumint més recursos. I alhora incidiu que justament l’agricultura de regadiu és de les més eficients.
F.R.: Convé tenir present un bàsic i és que només ens podem alimentar si reguem. A Catalunya el 70% de la producció ve del 30% de les terres de regadiu i això és molt millorable, aquest 30% pot aportar molt més del que aporta ara. Sense el regadiu, ens morim, perquè és el model que garanteix la producció de manera estable.
Però històricament s’han posat moltes pegues al regadiu, seguim igual?
F.R.: Les pegues al regadiu provenen dels excessos mediambientalistes sobre la intocabilitat de la natura. Però com més eficients siguem amb les terres de regadiu, més terres es podran alliberar. És tan greu que se li hagin posat tants problemes al canal Segarra-Garrigues, la infraestructura hidràulica dissenyada per crear 70.150 noves hectàrees de regadiu a les comarques catalanes de la Noguera, la Segarra, el Pla d’Urgell, l’Urgell, el Segrià i les Garrigues. A cap país del món s’hauria permès. S’ha deixat sense capacitat de produir un 42% del terreny de regadiu per protegir les aus. Tenim un problema alimentari que cal tenir en compte i cal ser realista. No podem caure en el discurs d’estar contra tot, contra la ramaderia intensiva i contra el regadiu, però si prohibim una part de la producció actual de regadiu, hem de ser conscients dels riscos que això comporta.
L.F.: Hem de pensar que, en els anys de sequera, tot el que no ha estat regadiu ha tingut unes collites molt dolentes, i això no és bo ni per al pagès ni per a nosaltres com a consumidors.
F.R.: Però és que a més a Catalunya patim un retard en el regadiu eficient, i en són en part responsables, un col·lectiu de pagesos que és resistent al canvi. I alhora hi ha un altre col·lectiu del sector que fa una aposta per transformar-se.
El sector agroalimentari a Catalunya s’ha consolidat com el primer motor econòmic del país en termes de facturació i ocupació. Vosaltres dediqueu un capítol sencer a parlar de la revolució silenciosa del sector agroalimentari a Catalunya. Què explica aquest èxit?
F.R.: És un terme que va inventar Jordi Peix i Massip, un activista català del món agroalimentari, que va ajudar a visibilitzar com Catalunya, un país ple de muntanyes, i amb moltes limitacions de terreny, ha aconseguit combinar l’expansió del regadiu, la ramaderia intensiva i vincular-la a la indústria a través d’un model empresarial únic: la integració. Que s’ha convertit en un gran motor per crear un gran complex agroindustrial, amb laboratoris i centres de recerca com l’IRTA de primer nivell mundial. L’impuls ha anat creant un gran clúster agroalimentari, que a més té un pes exportador altíssim. L.F.: I, en aquesta revolució, hi té un pes molt important el cooperativisme agrari, com a eina de col·laboració entre els productors.
És una mostra de les dues agricultures que conviuen a Catalunya de les quals parleu al llibre. És possible la coexistència de totes dues?
L.F.: Sí, poder assegurar la coexistència de les dues agricultures és essencial perquè cadascuna respon a unes necessitats diferents. La primera és la gran indústria que produeix aliments assequibles per a tothom, de qualitat i de forma eficient. En canvi, la petita ramaderia o agricultura compleix la funció de donar feina i fixar persones a un territori on la gran indústria no té cabuda per diferents motius. Però, si tothom tingués aquest model, la població mundial no menjaria. L’altre model no és aplicable en aquestes zones rurals.
F
.R.: Ens equivoquem amb aquesta idea que l’agricultura ha de sobreviure amb un model de petit pageset mort de gana, que exclou la gran agricultura. N’hi ha una que té condicions per competir, i un altra que no en té. Per tant, aquesta segona agricultura o plega o li donem una sortida. I nosaltres proposem formes de donar sortida a aquesta agricultura perquè la considerem necessària per mantenir el territori viu, per defensar els boscos, per generar feina, etc.
Al llibre parleu del projecte Alcarràs Bioproductor com un bon exemple de bioeconomia i cooperació al territori, què han aconseguit?
L.F.: A Alcarràs hi ha la cabana porcina més important de tot Europa i tenien un gran problema amb la gestió dels purins, que són considerats residus i per normativa el seu abocament està limitat a unes hectàrees. Durant anys, hi havia una competència ferotge entre els ramaders per tindre aquestes hectàrees i es disparaven moltíssim els costos. Llavors, els propietaris de les més de 100 explotacions ramaderes van decidir posar-se d’acord i crear una planta per tractar aquests purins, que van acabar gestionant ells, amb tant d’èxit que al costat de la planta s’ha creat un polígon amb empreses vinculades a aquest subproducte que s’ha generat amb els purins, on també hi ha investigadors i la mateixa Generalitat també està invertint en projectes pilot. És un cas d’èxit que cal visibilitzar molt més.
Ara com ara Catalunya no és capaç de produir ni la meitat dels aliments que consumeix. Amb el creixement de les mesures proteccionistes a tot el món. Creieu que s’ha de tendir a una major autosuficiència alimentària?
F.R.: Catalunya és excedentària en producció d’aliments, però el grau d’autoproveïment és deficitari. És a dir, en l’hipotètic cas que ens tanquessin les fronteres, tindríem capacitat per produir un 40% del que consumim. Nosaltres comprem l’aigua i la terra que no tenim, en forma de soja o de blat de moro i altres cereals. Aquesta matèria primera importada la transformem en pinsos per alimentar animals, i fem elaborats carnis, etc. Tot això ens permet ser un país que té una balança comercial alimentària positiva. Però un canvi sobtat d’aquest sistema en el mercat global ens afectaria molt. No oblidem que estem al límit del proveïment d’aliments al món i que aquesta realitat té un impacte que va molt més enllà. En els darrers anys ha provocat molts canvis geopolítics, com ara la migració, la irrupció de moviments d’extrema dreta i l’aparició de figures polítiques i lideratges com els de Donald Trump.
L.F.: Crec que és perillós dependre tant dels altres, amb un tema tan crític com és l’alimentació. I el país que no sigui productor d’aliments ho passarà molt malament en situacions de crisi extrema.
Hi ha veus que parlen de la necessitat que els aliments no es tractin com una mercaderia més, que es regulin mercats de futurs. Com encaixa aquesta necessitat en un canvi de tendència de política comercial global, que va més en la línia de desregular?
F.R.: Ho encaixem malament. Aquests dies estem rebent notícies que ens deixen desconcertats, que ens pensàvem que mai sentiríem. Sobretot es tracta de tornar a la unitat, a les grans unitats, a la unitat d’Europa. Hem de ser menys tolerants amb les posicions, diguem-ne, destructives. El procés de Mercosur té resistències, però hi ha una necessitat d’agrupar-nos i la regulació és necessària. Hi ha diversos aspectes, per exemple, l’aspecte mediambiental, la lluita contra el canvi climàtic, això nosaltres ho hem de defensar, perquè els qui la neguen tenen uns interessos. Hem de defensar els Tractats de París.
L.F.: Necessitem que els aliments siguin protegits, necessitem garantir una producció de qualitat i segura. Però alhora l’administració ha de ser més eficient en la burocràcia que exigeix al sector, ara com ara per al pagès la paperassa és un infern.
Perfil
Lluny de principis simplistes
El llibre Cuits pel clima, escrit a dos mans per Francesc Reguant i Lorena Farràs, reflexiona sobre el futur de la producció d’aliments en el context de la crisi climàtica. Francesc Reguant és una veu de referència en l’àmbit agroalimentari. Com a president de la Comissió d’Economia Agroalimentària del Col·legi d’Economistes i fundador de l’Observatori Obealimentària, ha estat una figura clau en el disseny de polítiques sostenibles. La seva trajectòria inclou 20 anys a l’IRTA, on va impulsar el Sistema Integrat de Gestió, reconegut amb el premi ACCID 2003. A més, ha exercit diversos càrrecs al Departament d’Agricultura i Alimentació. Lorena Farràs Pérez aporta el seu coneixement en comunicació científica i ambiental. Llicenciada en periodisme i amb dos màsters en comunicació científica i en administració i direcció d’empreses (MBA), escriu per La Vanguardia, on tracta temes d’economia verda i gestiona la comunicació de Forestal Catalana i dels Festivals de Senderisme dels Pirineus.
El lector de Cuits pel clima es trobarà amb una obra que trenca amb els tòpics sobre l’agricultura i la sostenibilitat. Lluny de posicions simplistes, el llibre explora opcions pragmàtiques per garantir la seguretat alimentària sense comprometre el planeta. Els autors destaquen la importància de la ciència i la tecnologia en el desenvolupament de models agrícoles més eficients, fent una aposta per l’agroecologia i l’agricultura regenerativa, però també per la genòmica, el regadiu de precisió i la bioeconomia circular. El gran valor del llibre rau en la seva capacitat de posar en diàleg dos mons: el rural i l’urbà.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
