Dos anys més de despertador?

El sentiment general és, amb alguna tímida excepció, una barreja de sorpresa i indignació. L’anunci del govern espanyol que té la intenció de retardar l’edat de jubilació dels 65 als 67 anys ha deixat especialment consternats els primers afectats, els nascuts al voltant del 1959 i principi dels seixanta. No es tracta tan sols d’un escampall de lleteres trencades plenes de projectes de descans, oci i despertadors apagats: els enquestats també expressen un veritable neguit per les dificultats que comporta mantenir una feina amb un horitzó tan llunyà, especialment amb el pa que s’hi dóna ara com ara al mercat laboral. No hi falten els que hi veuen l’ampolla mig plena i que celebren l’allargament de la seva vida laboral com a sinònim de perllongament de l’activitat física i mental. Però, cal admetre-ho, aquests últims són una minoria.

Montse Ricart
1960. Tècnica de qualitat
Es declara en contra de l’aplicació de la mesura, “perquè es poden fer altres coses per pal·liar la mala gestió que l’administració fa del mercat laboral”. Per Ricart, hi ha una flagrant contradicció entre l’allargament de la vida laboral amb el fet que l’Estat hagi estat “compartint el cost de les prejubilacions de les grans empreses”, i donant el missatge que “la gent gran ha de ser retirada del mercat”. Aquesta tècnica de qualitat, es pregunta, per què, en lloc d’imposar la mesura, no es fa, per exemple, amb incentius fiscals, “mitjançant acords empresa-treballador”. En general, “caldria explorar i avaluar bé aquests temes abans d’impulsar plantejaments tan simples. Ricart, que tanmateix té una “bona” perspectiva laboral pel que fa a l’empresa on treballa i al sector al qual es dedica, no té contractat cap pla de jubilació complementari “ni en pensava tenir”. “Fa dos anys –argumenta– deien tot el contrari: que hi havia superàvit en els comptes de la Seguretat Social i que tot estava controlat; ara sembla més l’escenificació d’una millor perspectiva econòmica perquè la imatge d’Espanya s’està desvaloritzant”. Ricart creu que els sindicats s’organitzaran i lluitaran, i espera que no ho faci “només la gent afectada”.

Carme Castroverde
1959. Administrativa
“Puc entendre la pressió demogràfica, però això no ens pot ocultar la realitat: qui em contractarà si em quedo sense feina?”. Castroverde, que amb cinquanta anys complerts depèn d’un contracte temporal després d’haver estat víctima d’un ERO quan tenia 46 anys, es considera “afortunada”, ja que aquesta no és la norma general en un cas com el seu. “Quanta gent de la nostra edat està contractant l’empresariat? N’hi ha algun cas, però el cert és que amb 50 anys ja ets vell i el mercat no et busca”. Aquesta administrativa barcelonina, que recorda que “no tothom té la sort de treballar en un banc”, també dubta de l’eficàcia d’altres mesures: “Els cursos de reciclatge tampoc no solucionen gran cosa; si jo, com a administrativa, faig un curs de mediació, tampoc tinc cap garantia que amb la meva edat algú em contracti”. Pel que fa a la possibilitat de contractar un pla privat per compensar la jubilació, fins ara no s’ho havia plantejat. “Però si aconsegueixo trobar una feina fixa –planeja– potser faré un pensament, perquè el que queda clar és que no es pot viure amb una paga irrisòria que d’aquí a quinze anys encara ho serà més. A més, després de cotitzar 35 anys, em puc trobar que, si no ho faig en l’últim tram perdi el dret a cobrar una pensió”, lamenta.

Pere Martínez
1960. Químic
“La realitat és que molta gent s’ensumava que alguna cosa així passaria, perquè som molts els que vam sorgir del baby boom dels 60 i és clar que les nostres pensions no es podrien cobrir amb la demografia i el règim actual”. Martínez pensava “que algú trobaria solucions més imaginatives”, ja que la gent “havia fet uns càlculs” per al seu futur. La idea bona hauria estat, a parer seu, “que tot plegat es fes de forma voluntària”. En el seu sector, el químic, també hi ha por per la crisi, i l’edat és un obstacle per recuperar l’activitat si es perd la feina, amb “les prejubilacions cada cop molt complicades”. Martínez va obrir fa temps un compte pensant en la jubilació. Ara pensa fer-se un pla de pensions particular, “per no dependre d’un sistema que no sembla tan segur com es diu”.

Joan Tortosa
1958. Funcionari
Presenta una actitud diametralment oposada a la resta d’entrevistats. “No em preocupa, i fins i tot, en principi, em serà una mesura satisfactòria”. Per aquest funcionari, “jubilar-se als 65 quan encara es té el cap clar és una llàstima, perquè se surt de la circulació i es veu abocat a prendre el sol en un banc”. Tortosa defensa mantenir-se com a “persona activa” i tot i que “cal mirar les circumstàncies de cadascú”, creu que surt més a compte “treballar mentre es pugui que no pas quedar-se “al sofà avorrit mirant la tele”. Bé és cert que la feina que fa li agrada, i que d’aquí a uns anys els seus fills ja volaran sols. Quant a l’opció de complementar les percepcions de la seva jubilació amb un pla privat, creu que és “necessari pensar en el futur”, i, de fet, ell ja en té un.

Manel Vallmajor
1962 Metge
Ha viscut com una “mala passada” l’anunci que potser s’allargarà un parell d’anys una vida laboral que, considera, “ja és prou dura”. Aquest gironí troba, a més, que “no ho han justificat bé, amb xifres i dades, i que tot plegat fa la sensació d’una mesura “improvisada” per sortir del pas i que encara genera més desconfiança. Amb tot, Vallmajor creu que en feines que comportin activitats “de tipus més intel·lectual” serà una mesura més fàcilment aplicable, fins i tot en la seva professió. “Però per llei, no, hi ha gent que als 65 anys ja està molt cansada”. Fins ara no disposava de cap pla de pensions, però s’ho està rumiant, per tal com veu que està “tot plegat, des de la sanitat a l’atenció a la gent gran”. Per la seva vinculació al sector, és conscient dels riscos que implica una despesa mal plantejada, en la qual “cada dia es llença la casa per la finestra”, i amb l’amenaça d’una població que cada dia envelleix més.