No trobar culpables és no haver après res de la crisi
ENTREVISTA A ANTONIO GARRIGUES WALKER
És de pas per Barcelona i aprofita per parlar sobre causes i conseqüències de la crisi econòmica. Liberal fins a la medul·la, Garrigues Walker reflexiona sobre la mala interpretació que, assegura, s’ha fet de l’economia de mercat.
¿Què pensa un liberal dels abanderats del liberalisme que han dut el sistema financer fins on és ara?
És molt simple: després d’un cicle llarg de creixement econòmic es crea un cicle d’eufòria. El creixement, conjugat amb un descens dels nivells ètics, genera situacions com la que tenim ara. Tothom sabia a Espanya que hi havia bombolla immobiliària, i tothom sabia que al món hi havia bombolla financera, creada sobre actius invendibles. La gent que treballava amb aquests actius estava remunerada amb un 20% de sou fix i un 80% de productivitat. Quan passa això una persona, per sobreviure, potser no vendrà la seva mare, però sí una tieta segona... És aquí on hauríem de tornar a recordar el concepte orteguià de regeneració ètica.
¿Es pot considerar un fracàs de l’economia de mercat?
En absolut, entenc que la gent s’irriti, per exemple, quan sap els salaris dels alts executius, però també he de dir que l’economia de mercat continua sent el millor sistema per generar riquesa i distribuir-la. Ara bé, ¿el sistema elèctric ho és, una economia de mercat? ¿I el financer? No, són monopolis regulats i supervisats pels govern, amb límits a l’entrada de competidors. El que hem de fer és que l’economia de mercat funcioni. Si no n’hi ha, el que no es pot fer és criticar-la.
¿Què es pot dir a la gent del carrer quan els que han generat això potser se’n sortiran sense càstig?
Això seria terrible i em temo que pot passar. Si no generem un sentiment que hi ha culpables que ho han de pagar, és que no hem après res d’aquesta crisi. Ara s’ha posat de moda carregar la culpa a Greenspan. Tant de bo que fos tan fàcil. Però hi ha, per exemple, els qui venien productes que sabien que no eren vendibles, i molts altres que podien prendre decisions per aturar això i no ho van fer.
¿Hi ha prou estructura legal per perseguir-los i castigar-los?
Sí que n’hi ha, perquè en qualsevol codi penal civilitzat, la maquinació i l’alteració de productes està penat. Sí que és cert que pot ser complex arribar a delimitar les culpes. ¿On arriba la responsabilitat dels presidents de Lehman Brothers o d’una agència de ràting? És una culpa col·lectiva, semblant a la que ha passat a Espanya amb la bombolla immobiliària, que ha estat pràcticament un joc piramidal.
I entre les lliçons que n’hem de treure, quines mesures es poden començar a aplicar? ¿Caldrà una refundació del capitalisme com ha dit el mateix Sarkozy? ¿Més poder per als supervisors mundials? ¿Fusionar euro i dòlar?
Les coses aniran per aquí. Necessitem mecanismes mundials i fins i tot un dret mundial. Però els països poderosos no volen institucions globals fortes que els puguin restar poder. Per exemple, els EUA no volen el Tribunal Penal Internacional, ni Kyoto, ni el conveni contra la tortura. No volen institucions multilaterals. Però també és el cas d’Alemanya, Anglaterra, la Xina i Rússia. I una mundialització civilitzada sense institucions globals no funcionarà. Ho veiem amb la crisi actual, en què els president de la Fed parlava amb els alemanys, amb els italians, amb els espanyols, però sense prendre decisions col·lectives i generant més confusió. Tard o d’hora hi ha d’haver institucions globals i els Estats les hauran de respectar. Una moneda única al món occidental pot ser una opció, i potser japonesos i xinesos s’hi voldran apuntar. Encara que no se sàpiga, el que ens estem jugant amb les eleccions nord-americanes és això. Espero que guanyi qui guanyi faci tornar a la humanitat un sentiment de convivència humanitzada i de diàleg.
¿Aprova l’actuació dels responsables econòmics espanyols?
Probablement podien haver fet més del que han fet, però jo no els puc criticar. Cada dia hi ha una notícia nova i ningú sap què passarà. No ho sap el govern espanyol, però tampoc Merkel, Sarkozy ni Berlusconi. El missatge optimista és bo, perquè cap líder té dret a ser pessimista. Els qui tenen dret a ser pessimistes són molts immigrants, els qui puguin perdre l’ocupació, els qui tinguin situacions econòmiques delicades. Personalment crec que l’ànsia de créixer és tan gran que la crisi durarà poc, potser un any. Dependrà del que passi a Amèrica, de la capacitat de la Xina i l’Índia de continuar creixent. El problema és acceptar amb humilitat que no solament no ho sabem, sinó que no ho podem saber. Hi ha milions de decisions individuals que poden alterar la situació de sobte.
Vostè és un defensor de la societat civil ¿Quines iniciatives pot prendre en un moment com l’actual?
Crec que totes les associacions, fundacions i organitzacions, incloent-hi les empresarials i les sindicals, hem de fer un paper molt més decisiu. Els problemes actuals no es poden deixar només en mans del govern. En aquest sentit, tot i que últimament hi veig un cert desànim, Catalunya sempre ha tingut una societat civil molt dinàmica: el cas de les mútues, IESE i Esade, que són fenòmens importantíssims fruit de la societat civil. Ha d’aparèixer i dir coses ètiques, morals, serioses i professionals, per afrontar la sensació de canvis importants, intel·lectuals, d’actitud sobre la vida, sobre el progrés i la felicitat...