Cadascú al seu lloc

Ja ho va dir en el seu moment Warren Buffet, considerat com un dels grans de la inversió: “Només quan baixa la marea se sap qui neda nu”. I això és el que ha ocorregut en aquesta crisi: ha baixat i molt. S'ha demostrat que no tots som iguals en la Unió Econòmica i Monetària. Fa quinze anys, es parlava de les dues velocitats: la dels països de primera fila (que complien els requisits) i la dels països de segona fila (que no els complien encara). Quinze anys després, l'Europa de diverses velocitats serà una realitat.

I el mercat, que és sobirà en les seves decisions, es posiciona. I aposta pel fet que els que van bé continuaran millorant, i els que van malament empitjoraran més; per això, els exigeix una major prima de risc en el deute públic que han d'emetre per finançar els seus dèficits. En el cas espanyol, aquesta prima se situa ja per sobre dels 230 punts, prenent com a referència el deute alemany, considerat el de millor qualitat. Potser, en vista dels esdeveniments, aquesta ampliació del diferencial era més aviat previsible, però el més greu és que aquest repunt del risc es produeix un cop que Grècia i Irlanda ja han estat rescatades, fet que posa de manifest que el mercat desconfia que aquests pegats de curt termini resolguin gaire cosa.

La crisi econòmica comporta rescats financers i aquesta incertesa política que deriva en paràlisi és justament el que caldria evitar. No discuteixo sobre la validesa del projecte europeu. Vull pensar que tot s'acabarà arreglant (que Espanya no abandonarà l'eurozona), però abans d'això el mercat ens posarà on ens mereixem; aquí, desgraciadament, encara no hem arribat.