Xavier Gabriel i Lliset
empresari i propietari de la bruixa d'or
“No entenc que la primera empresa estatal es vengui els millors actius”
Més que un empresari, el sortenc Xavier Gabriel (Sort, 1957) es considera un transgressor, un amant del risc. Entén el mot perdre com el pas previ a la satisfacció de guanyar, i ha engegat una llista incomptable de negocis de cent colors. Un l'ha convertit en un dels empresaris més populars del país, l'administració de loteria La Bruixa d'Or, la primera en vendes de tot l'Estat des del Pallars Sobirà. Les xifres són eloqüents: una facturació anual de 90 milions d'euros i més de 2,8 milions de dècims venuts per Nadal, amb participacions que arriben a ¡8,5 milions d'espanyols! I tot amb cinc treballadores i una sisena, diu Gabriel, que és la bruixa mateixa, tot i que, indirectament, dóna feina a centenars de persones. La Bruixa d'Or va néixer el 1986 i va esclatar amb un premi de la rifa de Reis vuit anys més tard. I, segons Gabriel, “el premi va arribar gràcies al fet que vam escalar com tortugues per un camí de roques, sense nom, ni marca, ni internet, en un poble de 1.400 habitants”. El sorteig de Nadal ha repartit 35,5 milions d'euros -15 amb un segon premi, mig amb un cinquè i 20 amb premis menors-, i 3 milions més en el del Nen. En 24 anys d'història, ja n'acumula més de 1.050.
L'èxit és conseqüència de la perseverança, de la constància i de ser innovador i transgressor. L'èxit el continuem buscant per aquesta selva social, plena de forats, serps i obstacles naturals o humans. Qui creu haver aconseguit l'èxit, ha de saber que morirà havent arribat tan sols a una meta volant. Per això confio als 85 anys crear l'última empresa i demostrar-me que tenia raó. La loteria és un negoci i ha estat un simple pilot de botiguetes durant 197 anys. Bé, 173, ja que nosaltres hem trencat normes amb agressivitat contra passivitat, màrqueting i il·lusió afegida a la tradició.
Facturem 90 milions, però sense crisi superaríem els 120. La crisi és per falta d'un govern capaç de preveure la bombolla de l'economia. Els encarregats de l'explosió han estat els bancs davant de la ineficàcia de l'empresa mare de qualsevol país, el govern. El més greu és matar la il·lusió dels emprenedors. L'atur no hauria de ser necessari si l'Estat donés més suport a l'únic motor que fa moure governs i bancs: els empresaris. Si som emprenedors, res no ens ha de fer por.
El 86% de les vendes ja són a través d'internet, i van augmentant. Si estigués permès franquiciar, seríem una de les més importants de l'Estat. El problema és la por que et facis gran. Als Estats Units això ho tindríem superat, però a Catalunya no hi ha manera. “Doncs vés-te'n”, em diran, però jo vull contribuir a fer gran Catalunya.
La venda electrònica és el futur, però és per al client d'última hora. No és cap plaer substituir un dècim, col·leccionable, amb valor cultural i emès amb la garantia d'un bitllet, per un paper d'impressora. És còmode, però és com menjar paella precuinada. Aquesta venda només és de l'1%.
Golden Witch només té dos camins: desaparèixer o arrasar. No volem créixer el 7% amb què es conforma la majoria, volem créixer sense pressupostos ni previsions, sense entrebancs, i mai més ben dita aquesta paraula, sembla composta. Golden Witch és un grup familiar que intentarà comprar accions de Loteries de l'Estat. No entenc, però, com la primera empresa de l'Estat, anomenada govern, és capaç de vendre's els seus millors actius.
Aquest any en posem dos en marxa. Un és Inventosutiles.com, un web on acollirem inventors. L'empresa els comprarà patents i buscarà clients a tot el món a qui vendre la idea o el giny. Farem negoci, però també contribuirem a la creativitat i a la innovació. L'altre negoci també és un web que inaugurarem al març, una xarxa social per saber on tens els amics i on han estat de viatge. Qualsevol amic et podrà suggerir el lloc on anar a dinar o visitar. Tindrà una aplicació important per al mòbil.
La idea és comprar i vendre avions abans del termini d'entrega, però aquests anys no són els millors, ja que pots perdre l'entrega o no trobar comprador. Hauran de passar anys per tornar a fer un gran negoci comprant i venent.
El problema del sector és que els bancs van anunciar diner barat, els constructors van aprofitar l'oferta i els clients van confiar en els bancs que els deixaven comprar amb el 100% de finançament, que en alguns casos incloïa pis, mobles, cotxe i vacances. Els bancs, però, retiren crèdits per haver deixat el que no tenien. Els constructors es troben sense crèdit i, sobretot, sense renovació de pòlisses de crèdit. Els bancs retiren el crèdit al client i es queden un pis embargat que no val ni la meitat, però els bancs sí que reben diners estatals per evitar la fallida, diners que vénen de la butxaca del client embargat. Els bancs es queden els diners en lloc d'allargar el crèdit a empreses i particulars i paralitzen el país. L'Estat diu que tot va bé i el client es veu impotent.
La Bruixa patrocina equips de futbol modestos.
Volem arribar als 24, però això ens obliga a demanar compensacions i fins ara només s'han tancat una quinzena de clubs, com ara l'Olímpic Can Fatjó, el Manresa, el Cervera, el Balaguer, el Tremp, el Solsona i el Navarcles. També patrocinem l'Assignia Manresa de bàsquet, un equip i escola de pilots de motociclisme, TMR Competició, i volem recuperar els Legend Cars, una competició de cotxes monoplaça amb estètica d'època.
Si jo tingués unes caves, tots els punts de venda de loteria tindrien cava, copes i cambrers de franc, però sembla que el cava no veu aquesta boníssima promoció, i gratuïta, a canvi d'una simple gestió. Així, ara brindo amb vi d'or de Somontano, on hi ha el celler més modern d'Europa, Irius. Amb la família propietària, els Lázaro, hem decidit comercialitzar-lo, però el projecte és més per diversió que per negoci.
Un capítol important és el de l'acció social.
És el que em fa més il·lusió. M'agradaria tenir l'acció social més àgil i innovadora d'Espanya, i que solucionés els problemes de les malalties inusuals de baixa prevalença que cap govern no es digna a subvencionar. Una família amb un nen, per exemple, de cinc anys i una malaltia amb dos casos a tot l'Estat, només té el recurs d'anar a buscar l'especialista en un país on s'estudiï aquella malaltia rara. I n'hi ha més de 5.500.