Invertir en la família
Diverses empreses familiars catalanes utilitzen les family office -oficines de gestió patrimonial-, però moltes encara les desconeixen o en són reticents. A l'Estat espanyol ni tan sols n'existeix un directori, mentre que als Estats Units en fan bandera
Un professor de la Fundació Nexia -experta en el desenvolupament de l'empresa familiar- es va trobar fa tot just uns mesos que no podia respondre a una pregunta aparentment senzilla en un curs per a professionals de l'assessoria a empreses familiars. La pregunta feia referència al lloc on es podia trobar un llistat de family office (FO) a l'Estat espanyol, és a dir, un directori d'oficines de gestió patrimonial. És evident que se'n troben, i d'exemples n'hi ha diversos, però també és cert que mentre la cultura anglosaxona sol fer-ne gairebé bandera de l'existència, la catalana i l'espanyola tendeixen a buscar més una certa discreció. És un error? Si més no, ens trobem davant d'una realitat palpable. Les FO no són pas un fenomen recent i es tracta d'una eina utilitzada des de fa molts anys per part de moltes empreses familiars a l'hora d'administrar i fer créixer el seu patrimoni, a més de servir com a plataforma per gestionar altres assumptes relacionats amb la companyia i la família, ja siguin sobre qüestions legals, filantròpiques, fiscals o el que un consideri necessari.
D'entrada, doncs, caldria superar un parell d'apreciacions que no fan cap favor al concepte de les FO. Hi ha qui creu que només val la pena quan les famílies han venut els seus negocis i es troben, de sobte, amb un líquid que cal veure on invertir, però també es comet l'error de pensar que només serveix per això, per gestionar inversions. En realitat, una FO va molt més enllà, tot i que la cultura empresarial familiar catalana encara no ho té massa assumit. D'acord, hi ha diverses famílies (només cal veure el reguitzell de cognoms com Font, Carandell, Gallardo, Molins, Bernat, Costafreda, Sumarroca, Rubiralta, Lara, Puig o Vall Pla) que sí que s'hi han endinsat, però parlem d'un model que es troba molt més arrelat als Estats Units que no pas a casa nostra. La història no té massa secret, ja que les FO com a tal van néixer -no cal dir on, oi?- per gestionar la riquesa generada per les empreses familiars -entre elles, la dels Rockefeller- després de la Revolució Industrial, sense oblidar-ne els antecedents a l'antiga Roma amb la figura d'uns administradors familiars anomenats major domus o a l'Europa del segle XVIII, amb una figura que vetllava pel bé d'una empresa tot prevenint la seva venda o divisió quan passava d'una generació a l'altra.
Parlem, sí, d'un concepte històric, quan moltes companyies ja veien la necessitat de saber què fer amb els seus diners, però també amb altres aspectes administratius. Primer, se n'encarregaven administradors de confiança de la família -això encara es fa, vaja-, però aviat es va veure la viabilitat d'un servei com el de la FO, un equip independent de professionals que pot donar servei a una o més famílies -aquí parlaríem de les Single Family Office o de les Multi Family Office- tot gestionant capital, fent de pont entre generacions i facilitant una unitat de serveis respecte al patrimoni de cada membre de la família. Pot semblar, doncs, molt obvi, però a Catalunya, tot i haver crescut molt en els darrers anys, el model encara no ha quallat del tot.
CREIXEMENT LENT.
El director d'Albet Consellers BCN, Josep Albet, és del mateix parer i defensa també la tesi que una FO ofereix un aspecte més global, ja que és “una oficina que assessora els membres d'una família” en temes que poden anar des de la contractació fins a les assegurances, passant per l'adquisició de vehicles o temes fiscals. “Invertir”, apunta Albet, “és un capítol a part”, però si és el principal objectiu, creu que llavors ja parlem de Venture Capital, entitats de capital risc amb la tasca primordial de procedir a participacions temporals en el capital d'altres empreses, normalment no cotitzades i de naturalesa no immobiliària.
Coduras es pregunta “si la família sap què vol”, és a dir, que tota empresa en un moment o altre ha de decidir si vol créixer, diversificar-se o internacionalitzar-se. Altres dubtes sorgeixen a l'hora de si es vol invertir o conservar patrimoni, i si aquestes decisions cal fer-les portes endins o amb assessorament extern, per la qual cosa “sol ser un pas més de la segona generació” i matisa que “el fet que siguis propietari no vol dir que siguis un bon gestor”. Així, el directiu de Nexia considera que les empreses “han de fer planter com el Barça, però amb els directius”, però que en ocasions les circumstàncies obliguen a buscar un successor fora de la família, i posa l'exemple recent del fundador d'Inditex, Amancio Ortega, que “ha tingut dificultats amb els fills i es va separar de la dona” i entregarà la successió a Pablo Isla. Aspectes com aquests els pot resoldre una FO, diu Coduras, ja siguin patrimonials i financers, però també de networking o de suplir àmbits en què alguns membres de la família prefereixin no intervenir-hi. Coduras insisteix que “cal un canvi cultural i promoure un pla estratègic familiar”.
ESCENARIS.
El professor d'Esade i director de formació corporativa a La Caixa, Ceferí Soler, considera que les FO “estan poc implantades” i lamenta que moltes empreses familiars “no tenen un protocol d'empresa fet”. De fet, creu que no deu ser més del 25% el nombre de firmes del país que utilitzin aquesta opció. I les que ho fan, afegeix, “també estan patint els efectes de la crisi, especialment les pimes”. De fet, la patacada del sector immobiliari dels darrers anys va provocar, fins i tot, que algunes FO sol·licitessin concurs de creditors davant de la falta de liquiditat. Amb tot, Soler apunta que les FO són útils “sempre que hi hagi bona harmonia entre els membres de la família. Si no, no hi ha res a fer”.
Soler afegeix que quan una família decideix dur a terme inversions, “l'ideal és fer-ho a través d'una family office”. També apunta que solem fixar-nos en els moviments de patrimoni de les grans famílies, però recorda que és una molt bona opció per a les pimes que, al cap i a la fi, “formen la gran majoria del teixit empresarial català” i compten amb un factor clau com és “l'esperit emprenedor”.
Mortalitat i emocions a l'empresa familiar
Un dels problemes de l'empresa familiar és l'alta mortalitat de la primera a la segona generació. No està clar el percentatge (Oscar Coduras, de la Fundació Nexia, el situa en el 85%, mentre que el professor d'Esade Celerí Soler parla del 60% i altres experts, del 75%), però la professora de la Universitat de Barcelona, Pilar Saldaña, explica que moltes empreses familiars han acabat considerant “l'oportunitat de vendre's com a objectiu final”. La majoria, a conseqüència de “desavinences familiars a l'hora de planificar una estratègia”. D'exemples, no en falten, com Domecq, Cuétara, Leche Castillo, Derbi o El Caserío. Saldaña apunta que, precisament, les family office van néixer “per aconsellar famílies amb un volum de liquiditat important després de vendre's la companyia o una part”. Saldaña també apunta un altre detall com és el de les relacions entre familiars, ja que el deteriorament dels llaços afectius acostuma a anar lligat “a actituds hipercrítiques” amb els moviments de l'empresa i amb l'avaluació de la idoneïtat dels familiars que aspiren a llocs vacants. Aquí és on entren algunes multi family, que poden gestionar els òrgans de govern de la companyia sense la implicació emocional.
Fora del diari
Els Lara van voler reorganitzar les seves inversions en negocis aliens al món editorial i de mitjans de comunicació que ja gestiona a través de la filial Inversiones Hemisferio. Per això van crear Capital Hemisferio, que actua com a family office i amb la intenció de llançar-se a participacions temporals en companyies de diferents sectors (i amb més perfil de risc), mentre la filial continua en negocis més segurs. Fa un any i mig va sortir de Vueling i també ha participat en companyies com La Seda (de la qual també va sortir), Tecnitoys (fabricant dels populars Scalextrix) o Interaliment.
Quarta generació
El grup Puig el formen cinc companyies (la principal, Puig, té marques com Carolina Herrera, Paco Rabanne, Prada i Adolfo Domínguez i representa el 70% del negoci del grup). Ja s'hi està incorporant la quarta generació, i Corporación Exea Empresarial és l'hòlding de capçalera, amb tres funcions. Una d'elles, és la de family office, que gestiona aspectes inversors, formatius i legislatius d'una trentena llarga de familiars.
L'únic bufet
És l'únic bufet d'advocats català que té, des del 2002, una family office. Gestiona patrimoni de diverses famílies, tot i que prefereixen no revelar quines. Es dediquen a analitzar oportunitats d'inversió i a coordinar les relacions amb els clients. Els recursos se solen destinar a actius immobiliaris, financers i de capital risc, i entren en empreses per un període màxim de cinc anys i sense adquirir mai la majoria del capital.
Potent inversor
El 2002, la família Gallardo va crear Landon Investments per invertir en participacions estables en firmes amb potencial de creixement. L'any passat va adquirir, per 50 milions, la seu de l'asseguradora Zurich a la Via Augusta de Barcelona. En el seu currículum hi ha el control del 47% de la cadena hotelera Sercotel i una injecció de 75 milions a la firma d'energia solar Fotowatio. Part de la consultora Everis, la productora Infinia i la firma de pa Bellsolà també han passat per les seves mans. També acaba de comprar la botiga de Dolce & Gabbana al passeig de Gràcia.
