Només 520 quilòmetres

Des de Catalunya es viu amb una barreja de sorpresa i simpatia les revoltes del nord d'Àfrica. La sorpresa i la simpatia es combinen amb un cert distanciament que està fora de lloc: el que succeeix en aquests països ens impacta molt directament.  Econòmicament, la pujada dels carburants ens impacta a curt termini, però l'impacte més profund serà a llarg termini. En primer lloc, cal no perdre de vista que una de les apostes econòmiques més serioses (ampliació del port de Barcelona i l'eix Ferrmed) és fer de porta d'entrada a Europa de les importacions asiàtiques, com a alternativa a Rotterdam. Aquesta porta d'entrada només funcionarà amb un canal de Suez i un mar Roig oberts.

El que Catalunya s'hi juga amb la ruta de Suez és prou important per enviar uns quants consellers del govern a la plaça Tahrir, però és que a més els països de la ribera sud del Mediterrani representen una oportunitat latent. Per a moltes de les nostres empreses en els sectors tèxtil, alimentari, de maquinària lleugera, agrari o energètic, la zona pot ser, a més, una forma relativament fàcil d'expandir-se.  Al capdavall, Alger només és a 520 quilòmetres de distància de Barcelona.

Com a facilitats, hi ha un nivell de competència i uns costos d'entrada baixos i una proximitat idiomàtica a partir del francès.  En canvi, la corrupció i les dificultats organitzatives són un problema, però fet i fet hauria de ser més fàcil anar al Magrib que no pas al Perú, just al contrari de la mentalitat imperant del nostre empresariat.  Si no comptem amb homes de volada com en Duran Farell, les oportunitats passen i les aprofiten altres.  Sense anar més lluny, l'evacuació de Líbia ha posat al descobert que la Xina tenia 30.000 ciutadans treballant en aquest país.