Parlem del Plan E (un altre cop)
Podria semblar que aquest no és un tema d'actualitat i que ja fa molt que vam passar de les alegries del Plan E a la realitat de les retallades. Però precisament en aquest moment seria una bona ocasió de recordar quina gestió s'ha fet de la crisi, i intentar veure on no ens hauríem de tornar a equivocar, si és possible. Per tant, busco les dades de la llei d'economia sostenible, que seria el nom formal del citat Plan E i les dades em resulten sorprenents: per començar va ser presentat al Congrés el 2 de desembre de 2009, quan ja la crisi campava sense control i encara ens permetíem intentar aturar-la només amb paraules benintencionades i amb titulars. Per cert, puntualitzo que com a ciutadana individual no tinc cap relació amb la redacció ni amb les idees del Plan E, però penso que tots, en la mesura que no hem estat prou crítics i prou clarividents, hem contribuït a generar el problema amb què ara ens enfrontem.
Així doncs, el desembre de 2009 el govern central parla de 20 grans mesures modernitzadores i una dotació total de 25.000 milions de dotació econòmica. Per citar algunes de les mesures, tenim augmentar el pes de la indústria a l'economia espanyola (cotxe elèctric, energies renovables, biotecnologia i sector aeroespacial, entre altres), eliminar la burocràcia, tenir un model energètic sostenible i curós amb el medi ambient, enfortir l'Estat del benestar i que augmentin els llocs de treball estables.
Llegir aquests punts la setmana de Fukushima i de les retallades de sanitat em provoca un cert sentiment d'indignació. Pensar que el Plan E es va acabar en la reparació de la majoria de les voreres i carrils bicicleta dels ajuntaments del país, em preocupa: com pot ser tan fàcil enganyar tot un país i llençar els diners amb l'alegria que es va fer, sense que hi hagi cap resposta ciutadana rellevant? A hores d'ara, ja és evident per a tots nosaltres que el món s'ha complicat significativament i la situació va guanyant gravetat per moments. Les oportunitats perdudes, però, no tornen i els diners que hem llençat tampoc tornaran a la butxaca. Però podríem aprendre alguna cosa? D'entrada hauríem de començar a dir les coses pel seu nom: la crisi era una crisi des del primer dia, i una societat que gasta col·lectivament més del que té, finalment ha d'aplicar retallades perquè senzillament ja no té calaix per seguir gastant. No entro ara mateix en quines són les retallades que calen, perquè és un debat més complex i possiblement també necessitem més perspectiva per valorar-lo. Però si no es detecten els problemes difícilment es poden resoldre.
Ara per ara, gairebé 18 mesos després la situació és més urgent i complicada, i a curt termini la solució serà en general un pitjor nivell de vida per a tots, i encara hi ha polítics que competeixen per la successió de Zapatero (d'un i altre color) o que tenen el seu horitzó posat únicament en les properes eleccions municipals i continuen amagant els dèficits que han generat les seves respectives gestions. I molts ciutadans que ens agafem al servei públic com a drets adquirits sense valorar si realment els podem continuar pagant a llarg termini. El debat seriós sobre quin ha de ser el futur i com superar el present encara no ha començat.
