El garatge dels emprenedors

El meu amic Javier con­cloïa després d'una tro­bada per sopar a Munic aquesta set­mana que tenim molt pocs empre­ne­dors en la nos­tra mare pàtria per la sen­zi­lla raó que no tenim garat­ges sufi­ci­ents. Estic tan d'acord amb ell, que fa un temps fins i tot vaig arri­bar a escriure i rodar el capítol pilot d'una sèrie d'humor ano­me­nada com el títol d'aquest arti­cle (El garatge dels empre­ne­dors), una veri­ta­ble oda a l'empre­ne­dor en sèrie, o empre­ne­dors habi­tu­als. Aquests, des­gra­ci­a­da­ment més asso­ci­ats amb la cul­tura del pelo­tazo, són un actiu valuós que crec que tenim en quan­ti­tats indus­tri­als. De fet, es pot com­pro­var fàcil­ment quins són els seus ini­cis al lli­bre El Laza­ri­llo de Tor­mes. El pro­blema, doncs, deu ser l'entorn.

Però ni tan sols aclu­cant una miqueta els nos­tres ulls dei­xem de veure la increïble quan­ti­tat de cases que hi ha cons­truïdes per­tot arreu. Ara, però, siguem cons­ci­ents que ens ho hem de pren­dre com el que real­ment va ser: una opor­tu­ni­tat per­duda, per cen­trar-se en el dúplex i l'àtic amb vis­tes, a més del mini­pis de 30 metres qua­drats. Fixa't que uns pocs garat­ges més i ja ho tenim tot ben enre­dat! Adéu, Shi­ller! Hola, cons­tant totxo-patent.

Accep­tant que les grans cons­truc­to­res i tota la resta de la colla (és a dir, els bancs, els transa­dors, les agències d'auto­des­qua­li­fi­cació, i un llarg etcètera) el que desit­ja­ven en el fons era poten­ciar la inno­vació i l'empre­ne­do­ria, però que van tenir un minúscul error de càlcul, podem doncs veure-hi una miqueta d'espe­rança. Al cap i a la fi, una de les prin­ci­pals empre­ses del nos­tre país aposta fort en aquesta línia. Més cone­guda pels seus mal­noms que podem anar tro­bant a inter­net i per con­ver­tir el seu depar­ta­ment legal en un cen­tre de bene­fi­cis (“Escolta, Matilde, que resulta que la multa per donar d'alta les bústies de veu és increïble­ment menor que el que podem treure acti­vant el ser­vei pel bé dels nos­tres apre­ci­ats cli­ents. I, amb una mica de sort, al final no se n'assa­benta ningú o pres­criu!”), o pel mèrit d'inver­tir en comu­ni­cació social per aca­bar reco­ne­guda amb un inde­sit­jat (crec jo, vaja) guardó, aquesta vegada sem­bla ser que fins i tot busca redi­mir-se.

A la vista dels increïbles bene­fi­cis obtin­guts i els fantàstics divi­dends a repar­tir entre uns quants, avui, i per gai­rebé sem­pre, ha deci­dit poten­ciar de nou l'empre­ne­do­ria, tot alli­be­rant dels seus avor­rits llocs de tre­ball uns quants milers de valu­o­sos emple­ats. “Dei­xeu-los anar”, que diuen els ian­quis.

Per desgràcia, al preu de mer­cat que podem tro­bar actu­al­ment els garat­ges, con­ti­nu­a­rem igual, ja que el soli­dari esforç de la nos­tra empresa ban­dera en tec­no­lo­gia no dis­posa del suport de l'impres­cin­di­ble subs­trat. Si és que la culpa, pel que es pot com­pro­var, és sem­pre dels matei­xos.

Jo, cada dia del món, em llevo amb gai­rebé cinc mili­ons de desit­jos. Sort a tots.

PS: Gran Mar­cos, però ja saps que alguns, ni pàtria ni ban­dera.